Toni Sala

El carrer ja no està empedrat. Pinassa tova, formigues gegants, grafits a les atzavares. Pins alts de tronc negre; gavines immòbils a les xemeneies. L’església gòtica de Sant Vicens, que va ser abandonada al XVIII, quan la vida fora muralles va fer aixecar un temple nou. Poques delícies hi ha com una església derruïda que manté dret un arc ogival. Cal asseure’s a l’ombra gòtica de l’arc i mirar a través seu la badia, com per un ull obert de nineta blava.

Tossa de Mar, tota la Costa Brava té uns blaus i uns verds ideals per ser filmats en technicolor. Baixant cap al poble, hi ha el monument a Ava Garner. Un bronze amb la mirada perduda a mar. Ara fa cinquanta anys, quan això era un poblet de pescadors, impensadament, va aparèixer Holliwod. Holliwood: Ava Gardner, el romanç prohibit amb un torero poeta i l’arribada fulminant de Frank Sinatra. Què més voleu? El turisme va rebrotar. Hi ha una fotografia esplèndida, en blanc i negre, amb Ava Garner asseguda a la Platja Gran, amb les muralles al fons. Seu amb les mans planes sobre la sorra, amb un vel transparent penjat del coll, somrient. Té, davant seu, una desena de nens del poble, mudats, mirant-se-la a una distància prudent, com si fossin al zoo, amb la fascinació respectuosa de qui contempla un animal fantàstic; el més bell del món.

Després ja tot és baixar de Vila Vella per la ziga-zaga que porta a la badia. Passar per sobre l’aparcament i caminar pel passeig, perquè visitar Tossa és resseguir a peu el traçat convex de la murallada i la línia còncava de la badia. Vista a ull de gavina, la badia abraça aquesta mar imprescindible: abans, pels navegants; avui, pels propietaris dels hotels i aparadors.

Passo per davant de la Casa Sans, convertida en Hotel Diana, construcció modernista amb dues palmeres, jardinet interior, font mitològica, mobiliari d’època, quadres, vitralls, aranyes de vidre, llar esculpida… Modernisme verd, blanc, lila, vermell. Valdria la pena aturar-se aquí, entrar al jardinet frescal, seure a prendre alguna cosa, però m’he estimat més continuar fins al bar Penyafort, davant la platja de la Mar Menuda. M’agrada la idea. Oberta al carrer, una barra com totes les barres: de cares a la paret i d’esquena a la badia. Però, darrere la barra, hi ha un gran mirall pulit que reflecteix la badia i, sobretot, l’Illa, un illot emblanquinat per les gavines.

Sortir de Tossa de Mar per la carretera de Sant Feliu és una manera de constatar el paisatge. El sents sota les rodes. Com de totes les carreteres tortuoses, d’aquesta també s’ha dit que té 365 corbes - els dies de l’any. Les cales que ara vénen, Bona, Pola i Futadera, han de visitar-se en solitari al final de la tarda, quan el sol ja no crema, i quedar-s’hi una estona llarga mirant, olorant i escoltant i llegint-les.

Dono un cop d’ull al mirall retrovisor i veig les creus grogues d’unes grues sobre la població. Els aparadors de les agències immobiliàries ofertaven pisos nous. Es veu que l’autopista del Maresme aviat arribarà fins aquí.

( Setembre del 2001, Descobrir Catalunya )

This entry was posted Divendres, Novembre 28th, 2008 at 7:14 am and is filed under Llocs. You can leave a response, or trackback from your own site.