Juli González
Fins als anys trenta, l’obra de González és un trajecte que va de la pintura a l’escultura. A les pintures i dibuixos de la primera dècada del segle XX, les persones ja tenien els ossos molt marcats, com si els esquelets volguessin sortir del cos. Les cares s’anaven fent màscares. González va dibuixar aquestes màscares en plaques de coure, va repujar-les i va treure’n unes caretes escultòriques que venien directament del dibuix. Als anys vint, les màscares sortien de les planxes. Eren màscares de màscares, aquell cubisme escultòric que, al contrari que en pintura, sembla que busqui reduir dimensions i tornar a la bidimensionalitat.
El salt al buit va venir pel contacte amb Picasso, quan Picasso va demanar-li que l’ajudés a treballar el ferro. Eren tots dos a París i es coneixien de Barcelona. Juli González tenia experiència en la soldadura industrial, cinquanta-dos anys i tres generacions de forjadors darrere seu. González va dir que Picasso dibuixava en l’espai, i va posar-se a fer això amb la seva escultura. Però va ser més transcendent que restablís al ferro l’ancestralitat i els orígens, que en recuperés l’abruptesa a través de la civilització. Té aquella famosa frase que contraposa l’edat del ferro amb una nova edat del ferro, quan, diu, el ferro serà «forjat i batut per les mans pacífiques dels artistes». González domava un metall ja treballat per segles i segles de ruralisme. Portava a l’avantguarda la tradició de les relles, les ferradures, les falçs i les encluses. Com si l’os de la pagesia –una pagesia gòtica– fos de ferro. Com s’assemblarà Miró a González, en aquest ruralisme avantguardista català, i com s’hi assemblarà, en uns altres temps i unes altres terres, Chillida. Els retrats del taller de González, l’artista voltat de ferro, fan pensar en una barraca de pagès plena d’eines de camp.
En les escultures filiformes, el ferro es torna de palla. Són escultures fetes de ratlles fines, traços, esbossos, tan inquietes que no paren de moure’s. Ballen per poc que et belluguis, es despentinen, camaleòniques, plenes d’òrbites i de planetes, giradores i vives, esparpellades, amb aquella impressió que fa la bona escultura d’haver de sortir corrents qualsevol dia del museu a expressar-se amb la llum natural. González va donar autonomia a l’escultura a Dona al mirall, ella mateixa mòbil. Moltes escultures semblen ferros exultants, celebratius, amb tendència a anar amunt, com si aixequessin els braços en senyal de victòria.
González va ser prolífic en caps. Caps, no cares, ni gestos, ni mirades. Caps que surten, com els pagesos, de les pedres i del ferro. De res no estem tan acostumats a prendre mida escultòrica com dels caps. Ens passem la vida mesurant-los amb els ulls i amb les mans.
Del ferro en mans pacificadores en va sortir La Montserrat, la pagesa esculpida en ferro vell que du un nen a coll, aixecat, i una falç a la mà dreta, abaixada, i que avança la cama dreta i mira el cel. És una peça d’un aplom i una fragilitat que no sé com González va poder fer compatibles. Posada just a l’entrada, La Montserrat va compartir el Pavelló de la República en l’Exposició Universal de París del 1937 amb un gran Pagès català en rebel·lia de Miró. Per Miró el pagès amb falç també era el gran símbol de Catalunya. Si la Catalunya d’aquells grans artistes no hagués perdut la guerra, avui coneixeríem molt més La Montserrat que el Guernica, que també era al pavelló. La Montserrat està exposada en un museu d’Amsterdam.
( 29 de novembre del 2008, El Punt )
