Marc Egea
Fa uns mesos, en un sopar a un restaurant de Castellbisbal, Marc Egea va començar a passar la punta del dit per la vora humitejada d’una copa buida. La copa va vibrar amb un so tan agradable i sostingut que, al cap d’un moment, la vintena que compartíem taula amb ell ja havíem deixat els plats a banda i ens dedicàvem a mirar de fer sonar cadascú la seva copa.
Això va ser després de l’actuació d’aquest músic en un espectacle petit i deliciós que es deia Coromines i els poetes. Marc Egea és un filòsof que bull constantment contra les convencions. D’aquí aquesta afició als instruments diguem-ne outsiders, com ara les guimbardes, que col·lecciona. L’altre dia el vaig tornar a sentir, aquesta vegada acompanyant el poeta Albert Roig. En un moment donat, va sortir a l’escenari amb un waterphone. Com que no m’atreveixo a descriure l’instrument, li passo la paraula a Tom Waits, que també fa servir el waterphone, perquè expliqui com sona. “Una cascada de cristalls de llum entremig de les cançons d’una balena.”
Però Marc Egea és molt principalment el músic i compositor de la viola de roda, que a les seves mans es torna en una orquestra contundent, de ritmes contemporanis i notes dissonants, un so addictiu per net i despullat, per abrupte, per autosuficient, per energètic i per interminable.
“La viola de roda és un enamorament,” diu Egea, i jo no en tinc cap dubte. A casa seva a Sant Pol, m’ensenya una viola nova que s’ha comprat no fa gaire. “Comprar-me aquesta viola és la millor cosa que he fet mai. El pitjor que mai he fet va ser aprendre a tocar-la.”
La viola de roda ve d’un instrument del segle IX, l’organistrum, que es tocava entre dos i que acompanyava els recitats medievals: són les primeres polifonies d’occident. Va anar evolucionant, va fer-se cromàtic i va incorporar la percussió. Durant el barroc, la viola de roda es va posar de moda a la cort. Vivaldi i Corette li van fer composicions. Com a baix continu, era molt més pràctic i portable que no el clavicèmbal. Al XVIII, la música culta va abandonar la viola de roda, que va quedar en mans més modestes: les dels cecs, les prostitutes, els demanaires i els rodamons.
Egea se’n va enamorar quan tenia vint anys, que és l’edat. Fins llavors, havia tocat la guitarra, el baix i el flabiol. Va descobrir-la tocada per un músic de carrer, a Barcelona. Va quedar-ne tan fascinat que en va encarregar una. Que no s’equivocava, li va demostrar un disc essencial a la seva vida, La vielle à roue de l’imaginaire, de Valentin Clastier, “el pare de la viola contemporània. L’ha actualitzada, hi ha afegit cordes, l’ha adaptada al jazz; és el mestre dels mestres.” Egea va dur una vegada Clastier a Sant Pol, a tocar.
Aquesta línia nova és la que m’interessa, la de Pascal Lefeubre, també, que amb la viola de roda fa des d’un calipso fins a una salsa. Com qualsevol instrument, la pots adaptar a molts contextos, si tens la imaginació per fer-ho. El que Clastier va fer amb la viola no és pas diferent del que Paganini va fer amb el violí, o Chopin amb el piano.”
Marc Egea és professor, compositor i autor d’un mètode per la viola de roda. Fa un parell d’anys, va fundar el quartet Kaulakau – tenora, bateria, contrabaix i viola de roda. Un dia d’aquests publicaran el disc. Mentrestant, aconsello ferventment connectar-se a myspace.com i escoltar-los.
( 2 de febrer del 2007, El Punt )
