Tardor

A mig matí les portes comencen a tremolar. És aquest vent. Ja només faltava que un diari electrònic digués que podria haver-se desprès part de la cúpula de Barceló. «Catàstrofe al Palau de les Nacions de Ginebra, el cel ens cau al cap!», escrivia un tal Gasparini. Que poc que lliguen l’art i la barroeria política, l’art i el negoci de l’art. Ara resulta que Barceló és un producte del màrqueting socialista. I que no és revulsiu.

Doncs sort que no ho era.

No sé si hi ha res més pompier que fer servir l’adjectiu pompier. Pompier l’últim.

Que diguin que la cúpula és pompier m’ha fet venir unes ganes boges d’escriure un article pompier.

Tinc ganes d’escriure una redacció escolar sobre la tardor al gust burgès, perquè ara fa una setmana i mitja, me’n recordo perfectament, passades les cinc de la tarda, vaig aixecar la vista i vaig descobrir que havien fos en or tot el jardí. Tot el jardí daurat. Això em va posar sobre la pista i avui ja puc informar que tenim una tardor com feia anys que no teníem, una tardor viva, l’estació mitgera, ni carn ni peix, que ens deien que el climàtic havia d’esborrar per sempre més.

M’he dedicat a contemplar cada dia a les cinc de la tarda aquest procés de dauradura. M’he adonat que les hores canviaven d’hora i que tenim les millors llums de l’any. Llums de nevera i de color d’ungla, àrtiques i esterilitzants. Ja no són com al setembre, bones per contrast, llavors que veníem de la brutícia i l’exageració estivals. Ara les llums només són comparables amb elles mateixes. Aplaquen els colors, enceren els marbres del cel. Els núvols passen seguits i amb el ventre pla, com si una làmina de vidre els tallés per sota. A baix el paisatge és submarí, emboirat si algú crema fullaraca.

A les cinc la bola del sol s’ha fet de plata i punxa els ulls. És la punta d’una agulla còsmica. Travessa els llums nadalencs sobre els carrers de les ciutats. Furga i fa forat per la sang que vindrà de seguida. La llum és totalment de través, com l’agulla, i les ombres cauen a terra, s’ajacen i s’estiren. Llavors la plata es torna d’or. Totes les cares a ponent es dauren al forn crepuscular. El paisatge és un quadre envellit. L’àvia diu la mare de Déu fa coques. El nét diu hi ha elefants negres a dalt de tot de la muntanya. Jo dic el cel té pell de conill.

Els plàtans s’han anat aprimant com els cotxes, els edificis i els ocells. Les branques i les fulles assecat i encartronat. Els arbres estan carregats de cadàvers. El vent va arrencant-los un per un. Escura les espines. Les fulles tremolen anèmiques, amb prou feines embastades a la branca. Totes assenyalen la mateixa direcció. No tenen ànima. Les ànimes va endur-se-les el vent fa dies a veure món. Ara desenganxa les fulles. Els ocells volen igual. No poden fer-hi més que elles contra el vent. Els ocells acabaran com els arbres, desplomats i morts de fred, plomes i fulles en fosses comunes.

Al llit, sento com el vent fa batre de tant en tant la finestra. La persiana xerrica i grinyola cada cop que fa una ventada. Passen avions petits i animalitzats que es rebaten i es refreguen contra el plàstic de la persiana. I què, si ara la cúpula s’enfonsés? Estaria molt bé. Nabokov deia que els artistes en certa manera són sants. Em ve al cap la pintura de Joaquim Mir. Em ve al cap una cova universal amb el sostre ple d’estalactites i nosaltres a sota, uns salvatges.

( 6 de desembre del 2008, El Punt )

One Response to “Tardor”

  1. verdana Says:

    Sublim. M’ha emocionat

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant