L’Empalme

És el nom que la gent del voltant dóna a l’estació de Maçanet-Massanes, on la línia que va de la frontera a Barcelona per l’interior coincideix amb la que va a Barcelona passant pel Maresme. Una estació entre boscos, rieres i boira, a força quilòmetres del poble més pròxim.

En tot un dia, vuit trens dels que van a Girona paren en aquesta estació. Aquest matí, els que vénen del Maresme arriben buits, com a molt amb algun negre proveït de mountain bike. A la sala d’espera no hi ha ningú, fora de la fotografia d’una dona, en un cartell fotocopiat, «vista per última vegada a estació de Renfe de Sant Celoni agafant tren cap a Maçanet el 22/2/07». A les parets hi ha els horaris, cadascun acompanyat d’un adhesiu amb el telèfon de Teletaxi Maçanet. La màquina expenedora va passant unes lletres lluminoses: fora de servei. Recordo haver-me trobat en aquesta mateixa sala, de fosc, entre la boira, assegut en aquests bancs entre passatgers que treien fum pel nas i es fregaven les mans mentre l’encarregada de l’estació seia en una cadira, ajupida cap a la pantalla d’una estufa elèctrica.

Unes màquines treballen a la vora en la construcció d’un pont per a l’AVE, que passarà de llarg. Un vigilant de Prosegur alt i jove passeja un rottweiler per l’andana, amb el mòbil a l’orella. Mira de matar l’avorriment d’una jornada de dotze hores. Al cinturó hi du pistola, xiulet i porra. «Antes había sido un sitio importante», m’explica. Hi paraven els Catalunya, i els rodalies de Sant Celoni morien aquí. Hi havia una subestació. Tallers per arreglar els trens. Hi havia cases per treballadors de la Renfe. M’assenyala un edifici mig derruït, era l’escola pels fills.

Alguns trens passen la nit aquí i el maldecap del vigilant són els grafiters. «Ya ves lo que es esto por la noche. Para los grafiteros esto es el paraíso.» No hi ha tanques, tot està mal il·luminat… «Y esta gente se desvive. No les cuesta nada coger un coche y venir. Hace poco se les sorprendió.» Eren tres; a Barcelona poden ser bandes de quinze o vint. El gos bordant. Posant-se per sota el tren. Es van tirar als esbarzers, de qualsevol manera. Hi deu haver un pendent de tres o quatre metres. «No sabes de lo que son capaces», hi afegeix.

Aquesta gent ho té estudiat. Vénen a l’hivern. Ell ha arribat a estar a dotze graus sota zero, aquí. I no és arribar i pintar. S’esperen. S’hi passen hores. Vénen a la tarda i amaguen les bosses amb els esprais. Tornen a les dues o a les tres de la matinada i s’esperen. Encara que plogui. Ells van coordinats i tu estàs sol. La policia pot trigar hores a venir. Mínim trenta minuts. Desbordat, amenaçat. Com els atures? Tens la pistola però un vigilant ha de seguir el principi de proporcionalitat. Per un jutge si treus la pistola és desproporcionat. Llavors com els detures? Vas allà i mires de fer el que pots. Has de pensar molt bé què fas.

A sobre el cartell del bar de l’estació –una tassa de cafè – algú hi va asseure, fa mesos o anys, un osset de peluix. Allà s’està. El bar manté els mobles de fòrmica de trenta anys enrere mínim. L’home de la barra mana la pressa a dos negres, vol anar a comprar i ha de tancar. «Cada vegada paren menys trens», diu. «Si ara ho agafa la Generalitat crec que canviarà la cosa.»

Aquesta vegada a la taquilla hi ha una noia. Pel que sigui no em pot vendre el bitllet. «L’hi comentes al revisor», em diu. Potser no sap que ja fa temps que els revisors no passen.

( 9 de març del 2007, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant