Xinesos

Dimecres al vespre va petar un transformador del barri i ens vam quedar sense llum. Sé per experiència que això va per llarg, o sigui que vaig agafar la filla i vam anar a sopar a un xinès. Vam descartar el Muralla China i el Palacio de Oriente i vam triar el Restaurante Chino Diamante.

Feia quinze anys que no entrava a un xinès. Vam tenir tot el menjador carregat de mobles per nosaltres sols. Hi havia una parelleta llatinoamericana però de seguida van marxar. El cambrer era un senyor xinès de cinquanta anys, amb ronyonera i anorac d’armilla, vestit com un manobre sortint de treballar, taques de guix incloses. S’estava dret a davant d’una estufa de butà mentre nosaltres sopàvem. Darrere un paravent hi havia la cuina. Mirat objectivament, era una escena rara.

Pel que fa al sopar, tot va ser més o menys identificable. La taca que es veia al cul del plat, sota l’arròs cantonès, els rotllets de primavera o la sopa, només era el dibuix d’un drac. La carn te la donen a trossos petits, per no haver de fer servir el ganivet i amb prou feines les dents. Diria que amb menys glutamat que quinze anys enrere. La filla bé, gràcies.

Ja ni sembla que un dia aquests restaurants fossin novetat. Van ser-ho, una mica després, jo diria, que les pizzeries, i una mica abans de l’extensió dels McDonnald’s. Després s’han fossilitzat, fantasmagòrics i hermètics, amb les cortines blanques permanents i opaques, amagant l’interior com si fossin sex-shops o si a dintre s’hi practiquessin pecats fotudíssims. I és perquè aquesta fantasia d’Orient exposada a la intempèrie no hauria aguantat ni dos dies. Té un punt ridícul sopar envoltat de dracs, fonts i aquaris amb un paperet manuscrit clavat al vidre que diu No tirar comida en la pecera, por favor”. És exagerada la pretensió de les plantes, els peixos, les divinitats desconegudes, les reproduccions de la muralla xinesa, els ideogrames incomprensibles i tot aquest vermell de l’Orient Express, d’una sumptuositat no tant oriental com modernista, que és quan la cosa oriental va posar-se industrialment de moda. Tot aquest parament per acabar-te menjant un menú de vuit euros.

Els últims anys, els xinesos no obren restaurants sinó basars. Als basars hi ha de tot menys alimentació, que queda pel restaurant. La sumptuositat s’ha substituït per la varietat, de manera que el basar xinès és més atapeït i tot que el restaurant xinès. És ferreteria i llenceria, papereria i perfumeria, cereria i botiga de joguines, de roba, d’objectes de regal i, ara mateix, de tota la faramalla nadalenca, inclosos caganers i tions i la novetat d’aquest any, que multiplicarà per tres la lletjor dels balcons, els reis d’Orient escaladors. Ens hi podem passar un matí amb la fascinació dels colors i la tafaneria depredadora que en èpoques de consum i enemics invisibles ens recorda la bèstia salvatge que som. Articles d’importació, diu, a l’entrada. Després, si t’hi fixes, les espelmes són fetes a Benissoda i els paquets de sobres, a Badalona.

Havent sopat, vaig preguntar al senyor xinès quants anys feia que tenia el restaurant. Quinze. Em va demanar si jo venia sovint al restaurant. Això va sorprendre’m perquè no sembla que tingui gaire clientela, i perquè havia tingut tot el sopar per assegurar-se si em coneixia. Li vaig explicar que havia anat a sopar a fora perquè havien tallat el corrent. Em va preguntar on. Resulta que som veïns.

( 13 de desembre del 2008, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant