L’exalumne numismàtic

Mai se sap mai on et trobaràs un exalumne. Aquest ja té vint-i-tres anys, vesteix formal, jersei Lacoste, americana, ordinador portàtil a la bossa. Es diu Esteve i l’última notícia que en tenia era que estudiava bibliteconomia. Ens hem assegut junts al tren.

L’Esteve es posa la mà a la butxaca. Se’n treu una moneda de plata, petita, pulida i brillant. “Un dinari romà,” em diu. Un denari romà en un vagó de rodalies, penso jo. A una cara de la moneda hi ha el rostre de Roma. A l’altra cara, un Hèrcules lluitant amb el lleó de Nemea. “Any vuintanta abans de crist,” em diu. Dos mil vuitanta-sis anys, penso jo. És una circumferència irregular, pesada per la mida que fa, les vores ratllades, molt ben conservada. Escolto la lliçó del meu exalumne: ”El denari és la moneda per excel·lència de Roma. Abans hi havia els sextercis, de bronze, massa pesats. De denaris se’n troben a cabassos. Amfores i àmfores plenes. Per 50 o 60 euros en pots tenir un.” Com que aquesta frase em deixa indiferent, continua: “Aquest ve d’Itàlia, perquè aquí, si trobes un denari, ho has de comunicar a l’estat, i l’estat se’l queda. A Anglaterra l’estat te’l vindria a buscar, te’l compraria a preu de mercat, o n’hauries de donar un percentatge mínim. Aquí ho hauries de donar. Per això la gent no busca. A Cartagena hi ha un bancal de sorra ple de vaixells embarrancats, i ningú els toca.”

Treballa a la Galeria Filatèlica de Barcelona, al carrer València. Fa descripcions de monedes, bitllets i cartes. “Ara estan de moda els bitllets de la guerra civil, especialment els republicans, que és dels que n’hi ha més: cupons, vals de pa… En principi la llei de patrimoni no afecta els últims cent anys.”

“Si no fos pel col·leccionisme, el segell ja hauria desaparegut fa anys. Hi hauria una etiqueta amb el preu i para de comptar. El segell comença el 1840. Fins llavors les cartes es pagaven a la destinació. Segons la llegenda, Sir Rowan Hill va veure una noia que refusava una carta dient que no tenia diners per pagar-la. A la noia no li calia obrir la carta per saber què deia: llegia unes marques al sobre. Així que es va establir el franqueig previ, i els anglesos van crear el segell. Per això als segells anglesos no hi ha el nom del país. Van dir: com que hem sigut els primers, que els altres posin d’on són.”

M’explica els problemes del seu ofici. “Quan el metge et diu que tens un costipat, no li discuteixes, perquè l’expert és ell. En canvi a mi… No fa gaire, es va buidar una casa del Passeig de Gràcia. Una senyora va vendre’s un arxiu de cartes familiars, d’entre els anys vint i els cinquanta, per 60 euros. En subhasta van valdre 700. El bo del cas és que les va comprar un familiar d’ella, per motius sentimentals.”

Mai saps amb què et sorprendrà un alumne, al cap dels anys. Jo m’he trobat de tot, des d’una exalumna que va enviar una carta a un diari criticant els meu mètodes de professor fins a alumnes que comencen en el periodisme i un bon dia em vénen a entrevistar, o m’envien textos perquè els corregeixi, com feia quan els tenia a classe. “Ara estic a punt d’entrar com a acadèmic electe a l’Acadèmia Hispana de Filatèlia, amb seu a Madrid”, em diu l’Esteve. “Estic preparant el discurs, he fet un estudi que es diu Notas sobre la anexión postal de Catalunya a Francia (1812-1814),” i obre l’ordinador portàtil a sobre la falda, i engega el processador.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant