Paraules desassistides

La setmana passada va tornar-se a donar el cas que un personatge públic fes baixar a sobre la taula un tema que, com se sol dir, flotava en l’ambient. L’article d’Oleguer Presas forma part del rosari de sortides de to dels catalans a Espanya, i de fet ja hi estem acostumats, uns i altres. Tenim un núvol emprenyador a sobre i, de cop, sense que poguem preveure on, descarrega.

És constant, i és un pal. Segur que els historiadors trobarien exemples de segles enrera. L’any 1959, en aquell altre règim, Gaziel va publicar un llibre de viatges que es deia Castella endins. El llibre incloïa això: “Castella, d’acord amb la seva ànima extraordinària, no ha pogut mai entendre, ni acceptar, ni consentir, que, a l’Espanya per ella arranjada, hi pogués haver cap més esperit diferent, encara que aquesta diferenciació fos involuntària, fatal i tan legítima com la seva pròpia, perquè segons ella ( i no s’hi pot fer més! ) qualsevol altra faisó de ser és heretgia. Així ha considerat sempre la unificació peninsular com una empresa de castellanització total, fins al punt que, sense proposar-s’ho ni adonar-se’n, tot el que dins la Península no és susceptible de ser assimilat per ella integralment, ha estat tingut per espuri. I aquesta irreductible posició de Castella ha provocat la contraposició natural: tot el que a la Península no és, no pot ser ni serà mai Castella (encara que el mateix refractari vulgui entestar-se a ser-ho), ha estat portat, una hora o altra, o repetides vegades, a caure en la temptació centrífuga, com a remei suprem.”

Em fa l’efecte que últimament Gaziel s’està convertint en referent intel·lectual sobretot pel seu fatalisme – fatalisme que el va dur a titular les seves memòries Tots els camins van a Roma. Fet i fet, que cinquanta anys després les paraules citades tinguin tanta vigència, dóna la raó al fatalisme. Ja ho diu Gaziel que Espanya no canvia – naturalment: per què hauria de fer-ho? Així i tot, a mi em sembla que hi ha una contradicció, a defensar el fatalisme. No hauria de caldre, no?

Una vegada vaig anar a una manifestació contra Eta. Va ser immediatament després de l’assassinat de Lluch. El personatge s’havia fet tan familiar els últims anys que la commoció va arrossegar-m’hi. En aquest sentit, jo també he estat víctima d’Eta. És una cosa que potser s’hauria de dir més; que, poc o molt, de víctimes d’Eta en som tots. Aquella manifestació va acabar amb les paraules imprevistes de Gemma Nierga, que van deixar en evidència els nostres – en el sentit dels d’aquí – polítics, aquell famós: “vostès que poden, dialoguin.”

Avui tothom sap que la paraula “diàleg” està ben morta i enterrada. N’ha quedat el vestit, això sí, com passa amb els difunts, però està ben morta: se’n pot renegar sense que et caigui la cara de vergonya. Tanta correcció política i resulta que “diàleg” ja només serveix per entretenir les criatures, a l’escola o a l’institut.

Oleguer Preses va titular el seu article La bona fe. Segur que bona fe també és una expressió inutilitzada. Jo trobo molt dur que les paraules incomuniquin i que això, pel que es veu, se’ns en fumi. Ningú surt a defensar les paraules. Se les intimida, saqueja, tortura, violenta i, finalment, se les mata. Fixem-nos per quines paraules es comença a buidar el diccionari: diàleg, pau, democràcia, justícia… Després ens preocuparem molt per la llibertat d’expressió.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant