Per molts anys

Andersen, Christian Dior, Solitud, Frederica Montseny, Henry Fonda, Coromines, la casa Batlló, el Quixot, Seiber, Dolores del Río, la independènia de Noruega, Benguerel, Pere Serafí, la universitat de Sheffield, Ellery Queen (o sigui els escriptors Dannay i Lee, nascuts el 1905), Powell, Sartre, els articles revolucionaris d’Einstein, Josep Cañas, Greta Garbo, lo Tamboriner del Fluvià… Hi ha algú, o alguna cosa, que no hagi nascut un any 05? Em marejo només de pensar les genialitats i els naixements que a hores d’ara es deuen estar produint al voltant meu. Cal començar a prepapar, pel 2105, centenaris de tot el que ara fem. Per exemple, el primer centenari d’aquest prodigiós any de centenaris.

En el cas de les persones, complir segles té el gran avantatge que normalment ja no s’hi és. Ho dic perquè no fa gaire vaig fer els anys, i no em va fer gràcia que, a sobre, m’ho recordessin.

La periodicitat del meu aniversari, abans, em feia pensar que com més anys passessin menys m’estranyaria complir-ne. Però la cosa no ha anat així. Cada aniversari em sembla un avís, una de tocada de nassos del campanar que hi ha just al del costat del pis on m’estic divertint.

Aquest disgust amb l’aniversari, encara empipa més quan descobreixes que no és universal. Hi ha gent convençuda i molt partidària de celebrar l’aniversari. L’esbomben, munten una festa, t’hi conviden i t’expliquen que estan “tan satisfets d’haver-hi arribat, i per molts anys que ho poguem celebrar.”

La gent contenta de fer anys diu que fer-se gran et porta a la saviesa, i obliden aquella frase realment sàvia, i no pas per vella: que com més grans, més burros. Però la diferència radical és en la fe i la benevolència amb què es miren el pas del temps. Es veu que el tenen a favor seu. Els partidaris de les celebracions consideren que cada any que passa en saben més, de viure. Ells aprenen a aprofitar cada minut. Aquesta gent té la percepció que els anys cada any s’allarguen més. “A mesura que em faig gran,” us diran, “aprenc a aprofitar més el temps, de manera que em passa més a poc a poc i em rendeix molt més.”

Per la gent com jo, en canvi, els anys cada any corren més. No em resto pas anys, quan em pregunten l’edat: és que m’equivoco. Encara visc a l’any anterior. A mi, un any em dura sis mesos, un mes em dura dues setmanes i una setmana ve a ser com un cap de setmana llarg. Tinc la sensació que la vida s’accelera, i que si em moro de vell serà la culminació del procés: seguint el ritme d’acceleració, arribarà un punt que el temps em passarà tan ràpid que no el podré seguir, em quedaré enrere amb la llengua a fora, no el podré atrapar, passarà de llarg i adéu siau.
Proposo repartir els aniversaris. Els que, com jo, tenim el temps disparat, celebraríem l’aniversari cada dos o tres anys. Perquè ens faci l’efecte d’haver viscut un any cal que n’hagin passat dos – en el millor dels casos. L’any o els anys que quedarien lliures entremig, el cediríem amb molt de gust als altres, a tots aquests que diuen que el temps se’ls allarga amb els anys. Ells haurien de celebrar l’aniversari cada sis mesos – també en el millor dels casos. D’aquesta manera, jo tindria la meitat dels anys i ells en tindrien el doble. Serien el doble de savis. Tots estaríem més tranquils i seríem molt més feliços, justos i solidaris.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant