Ljubljana
A Eslovènia no s’estila el costum que dos desconeguts, mascle i femella, es petonegin d’entrada. El primer cop que dónes la mà a una noia de Ljubljana hi ha el perill que et trenqui algun dit. L’arrel pagesa és forta i encara no s’ha estovat com aquí.
Ara a l’hivern, el fred fa caminar de pressa la gent pels carrers. Si un català acompanya un ciutadà de Ljubljana –que fàcilment també serà excursionista–, no hi té res a fer: el català es queda enrere. Fins que han de travessar un carrer amb el semàfor de vianants en vermell. Llavors el català farà el cop d’ull de rigor a un costat i a altre de l’asfalt buit i travessarà. L’eslovè s’esperarà entre la neu lenta i reposada que el semàfor es posi verd. I això ens fa molt diferents.
Els plats d’hivern, la sopa, la carn, compensen la fred alpina. A banda d’això, a Eslovènia als catalans ens pot fer la impressió de trobar-nos a casa, a una altra escala, més petita però molt més folgada. Són dos milions d’eslovens en un país com dues terceres parts de Catalunya, amb una llengua i cultura pròpies, que vol dir amb uns problemes, en part, com els nostres.
També la història. La cultura eslovena va reviscolar-se al dinou, i què hem d’explicar-los, d’una dictadura llarga i autàrquica al vint. Eslovènia era a Iugoslàvia la república del nord, la regió més industrial, la més rica, la que contribuïa més a sostenir les regions del sud. Als anys vuitanta van discutir molt sobre els diners amb el govern de Belgrad. Va caure el mur, es van fer eleccions, es va convocar un referèndum per la independència i el vuitanta-vuit per cent va votar-hi a favor. Allà no hi havia problemes ètnics. L’exèrcit iugoslau va mobilitzar-se, van tenir la Guerra dels Deu Dies i, fa cinc anys, Eslovènia va entrar a la UE amb altres països de l’est. En fa dos que funcionen amb l’euro.
L’Eslovènia independent té disset anys. Veus gent jove davant d’empreses, periodistes de menys de trenta anys, presentadors de televisió molt per sota de la nostra mitjana, joves que t’han presentat i que no és difícil que tornis a trobar-te pels carrers d’aquesta petita Praga – també podria haver dit «gran Girona», però el tòpic de Praga és més ajustat–. La joventut s’adiu amb els carrers nets, els ministeris nous, les grues sobre el teatre d’òpera en restauració, les botigues de luxe obertes gràcies a la prosperitat vinguda amb la independència.
Vista del cel, Ljubljana té forma de papallona, amb les muntanyes que l’estrenyen i li separen les ales. Les carreteres que hi van a parar li fan una forma d’estrella. La part noble de la ciutat està travessada per un carrer perpendicular al riu Ljubljanica, que en pocs minuts a peu et porta del turó del castell a un altre turó de parcs nevats i amb nens en trineu. Al cor de tot hi ha la plaça del poeta Prešeren, amb el triple pont sobre el riu, pont dissenyat per Plecnik, l’arquitecte que justifica ell sol la visita a Ljubljana. Prešeren va ser el Verdaguer eslovè, el poeta nacional, i té una estàtua imponent a la plaça.
Prešeren va encapçalar el seus cants amb uns versos incontestables: «Les esperances i pors, / vaig deixar-les enrere amb el temps. / Erm, avui, el meu pit voldria / témer i esperar de nou.» Tot i que vaig sentir la gent de Ljubljana queixar-se molt de l’omnipresència enfadosa, els últims anys, als bars, de la música tradicional eslovena d’acordions i cors i lletres tronades, en cap moment va semblar-me que aquests versos servissin per descriure l’estat d’ànim d’aquella gent.
( 31 de gener del 2009, El Punt )
