“Pude equivocarme, pero no engañé” o Qui ens ho havia de dir
18.10.2006, Igualada
Ara mateix han de fer cent mil vivendes a Òdena. Cent mil! Oh, bueno, ho aniran fent, és clar. Molta gent de Barcelona vol viure aquí. D’aquí a Barcelona, en vint minuts hi vas, per l’autovia. A Gràcia mateix, noranta metros quadrats són noranta milions, i aquí per noranta milions tens un pis de cinc habitacions, cuina, menjador, cuarto de bany, habitació i gratge, i encara tens jardí! A Barcelona tens un piset. Ara, no l’agafis al carrer Diputació, València! Tot allò… Noranta milions! I aquí només en val trenta. De trenta fins a noranta, te’n queden seixanta. I has de comptar que et compres el pis aquí i és molt més gran i tranquil, que no hi ha el trànsit de Barcelona. I en vint minuts ets a Barcelona. Et compres un Mercedes de vint milions, i encara te’n queden quaranta! Escolta, ens venem el pis d’allà i ens en donen noranta milions. Si aquí per trenta, tant per tant cap aquí! I en vint minuts ets a Barcelona! Per això han de fer cent mil viviendes, han de fer aquí!
Barcelona es nirà aclarint. Ja estan atapeïts, tota aquella gent! Allà han anat fora, perquè tu te’n vas a Martorell, Esparreguera, és molt més car que aquí, perquè hi ha terreno més abrupte, allà. Aquí és terreno molt més pla. Clar, com que el terreno és molt més pla, tot això són peles. Un terreno abrupte que hi ha muntanya s’ha de rebaixar. Aquí és molt més barato. Trenta, trentacinc milions. I allà en pagues noranta. I en vint minuts ets a Barcelona.
Per això ha de venir un cacau que no ho aguantarà ningú. I tant, que ha de venir, perquè hi ha molts xicots treballadors que es casen i tenen deu, dotze, o quinze milions; i quan te’n vas a fer un préstec al banc, són quaranta-cinc que et demanen, els bancs. Allò et puja. I, si no pagues, ja ho has perdut tot. Et donen, per exemple et donen vint-i-cinc milions, i pugen a trenta milions que n’has de pagar. I si l’empresa plega, què fots? Oh, estàs emmerdat! I això suposant que has de menjar, vestir-te, has de pagar els impostos… Jo… Jo… Jo… Ha de ser horrorós. Però horrorós! Ha de venir un cacau, que… Ha de ser que els bancs seran els amos! Els bancs han de ser els amos.
17.1.2007, Riudarenes
—Cuando hay alguna putilla, se ponen ahí —m’assenyala el punt.
Du plànols a la guantera. També era estrany que en aquesta mena de Berlín de postguerra encara no m’hagués trobat cap constructor.
Anem passant cartells contra la Mat. Els llums de nadal encara s’han de treure. La il.luminació necessita corrent, l’obra nova s’omplirà de neveres i aires condicionats.
—Ya habrá gente, para tanto piso? —pregunto—. Parece una huida hacia adelante…
—Sí. Sí hay gente. Claro que hay. En Barcelona ya no caben más. Y hay la emigración, sobretodo eso. Si hay cinco de aquí y uno de fuera. Tú sabes la cantidad de pisos…! Dejamos los que no queremos, nos vamos a otro sitio mejor y los más baratos se los vendemos a esta gente. O sea que… Yo soy encofrador, me encargo de Santa Coloma, todos los pueblecitos, Aiguaviva… La gente, dónde va? A los pueblecitos. En Gerona no puedes comprar un piso. Cincuenta y tantos millones, allí.
—Y no baja.
—Qué va. Qué va a bajar. Si se para esto, se para todo.
—Si se deja de construir, los ayuntamientos tendrán que subir los impuestos…
—Claro. Mira, a mí me hacen pagar un impuesto para poner una grúa. Trescientos euros por la cara, los cabrones. A mí que me enseñen la normativa. Se están pagando cosas que no… Y a pagar, como borregos. Pero si ya está dentro de la obra! Si es una herramienta de trabajo! Se creen que no te enteras. Estamos en un país libre, democrático… Y una mierda. Y si no pagas, te arrinconan, te van a hacer esperar para el permiso.
—Venga. Es un buen negocio.
Somriu i em confessa un secret:
—Está lleno de gente que quiere piso y se espera. Y ésos van a salir todos de golpe. Todos de golpe! —se’m posa a riure—. Hay mucha gente de treinta años… Ya ves la gente que hay, que tiene esa edad y aún con los padres… Pero qué cara más dura. Si yo con dieciséis años me fui de mi casa y me busqué la vida. Pero qué cara más dura!
( Autoestop. Viatges per la Catalunya d’ara. Barcelona, Edicions 62, 2007 )
