Carroll
Els rudiments d’Alícia s’han trobat en uns escrits de quan l’autor tenia dotze o tretze anys, o sigui l’edat d’Alícia Liddell quan va publicar-se la primera part de les aventures d’Alícia, Alícia en terra de meravelles, el llibre infantil més llegit de la història, si és que existeixen llibres infantils. El mèrit de Carroll és que va arribar a escriure no pas la memòria d’uns temps, ni els records d’un viatge, encara que les aventures d’Alícia siguin viatges, iniciàtics com tots, sinó que va deixar fixat el moment del pas del riu, la ductilitat de quan encara es té un peu a l’adolescència, però amb l’altre a l’altra riba.
Si ets un nen, ets un nen, no hi ha més món que el teu món i per tant no pots comparar – una mica, quan ets un nen ets un mort. Si ets un adult, no tens ni idea de com són els nens: ets un adult – ets un nen mort. Però si ets a la zona de pas, en aquell moment que en termes morals Conrad va definir com la línia d’ombra, en aquell moment, per trasbalsos que passis, ets un privilegiat. Coneixes la lògica adulta però encara pots treure el nas al món infantil, imaginar una partida de criquet amb eriçons per boles, ponts fets per cartes que es mouen i flamencs fent de pals. Hi ha normativa, però és la d’un altre món, és una altra. La qüestió important és aquesta, i és la que lliga Carroll amb Kafka i amb Dick: hi ha móns autònoms a l’altre costat del mirall, móns reals i coherents com el nostre.
Sí, coherents, comprensibles. Justament d’això es tracta, d’entendre’ls, d’apamar-los, de fer d’agrimensors.
Es considera Carroll el millor retratista de nens del XIX. Si l’home hagués tingut internet, l’haurien anat a buscar a casa per tinença – i molt probablement distribució i intercanvi – de pornografia infantil. En aquell XIX victorià d’Oxford, en canvi, Carroll va poder anar fent, almenys fins l’any 80, quan els rumors es veu que van començar a fer-se perillosos. Llavors va destruir les fotografies de nus. Tenia la casa plena de trens, ninos, miralls deformants, ossos, granotes i conills mecànics, una col·leció de capses de música, i un ratpenat volador fabricat per ell mateix. Això encnatava a les nenes. Ell, professor i poeta solter, encantava a les mares. Les mares li confiaven les filles, que retratava en posicions teatrals i decadents. Les feia posar en escenaris imaginats, i després, a canvi, donava un àlbum de fotos a les famílies.
Està bé que la història d’Alícia partís de la infància de Carroll, i també ho és que fos explicada per primer cop en la famosa excursió en barca pel Tàmesis del quatre de juliol del 1862 amb les germanes Liddel, i està molt bé que tanqués la segona i última part de les aventures d’Alícia, Alícia a través del mirall, amb un poema que fixa en present una barca que baixa pel riu, que captura el moment d’impàs que va mirar de retratar tantes vegades amb la càmara i que segurament aquí va fixar com mai – això sí, va tancar el llibre amb un interrogant.
Una barca, sota un cel assoleiat
va baixant endormiscada
un capvespre de juliol…
