Plečnik
Al cap d’uns dies de ser a Ljubljana, vaig descobrir d’on li venia aquella gràcia: de l’arquitecte Jože Plečnik. Ja havia passat força vegades pel Pont Triple, un dels més originals del planeta, per aquesta idea que Plečnik va tenir d’ampliar el pont antic afegint-n’hi dos de petits, un a cada costat, que servissin pels caminants, i reservar el del mig pels vehicles. És l’obra més popular de Plečnik perquè és ben bé al cor de la ciutat, i d’entrada no sembla res de l’altre món – però ho és.
Van ser unes escales que baixen al riu, que em van despertar. Unes escales discretíssimes, res, un petit baixant que du a un pont. Vista de dalt, aquesta escala de pocs esglaons, entre parets, sense barana, sembla una escala corrent. En realitat és trapezoidal. De dalt, per la perspectiva, sembla que tots els graons són iguals. Si et gires un cop l’has baixada, t’adones que no, que has passat per una mena d’embut que t’ha obert al riu.
Tota la ciutat respira la delicadesa d’aquest arquitecte. Plečnik era fill d’ebanista, com Gaudí era fill d’un calderer, i per aquest coneixement de l’artesania tant podia fer un pont com un pany, i projectava una casa com qui projecta una cadira o un cendrer, i viceversa. L’arquitectura de Plečnik té la tovor i la fermesa de la fusta, és com si fos serrada i pulida. També com Gaudí, va un ser un catòlic de tendències místiques. Potser l’arquitectura de Plečnik atrapa els catalans perquè sabem llegir-la: és un Gaudí passat pel noucentisme.
Plečnik feia servir els elements clàssics fins un punt que de vegades se’l considera el primer postmodern, però és a l’altre extrem de l’ampul·lositat del nostre TNC. Plečnik va donar a la seva ciutat una ordenació, una elegància i una modernitat exclusives. Quina modèstia aquestes columnes que són clàssiques i que no ho són, aquest edifici amb la façana com un teixit. El mobiliari urbà sembla fet perquè no desentoni d’una neu que ho apaivaga tot. Els fanals estan ajustats a columnes clàssiques. És una arquitectura atenta i mig amagada, humana com la ciutat, i sobretot delicada. És una arquitectura espiritual, com hauria de ser sempre, i remarca una veritat que els últims anys aquí ens hem passat pel folre: que l’arquitectura és motllo.
Sí, espiritual. “Fer cases”, va escriure, “no és l’únic treball de l’arquitectura, també ha de crear espais espirituals. Per això l’arquitectura d’església sempre ha fet de model i de guia per l’arquitectura secular.”
Vaig entrar a la Biblioteca Universitària i vaig entrar a l’església de Sant Francesc d’Assís, un edifici que Plečnik va prendre’s com una missió personal – el franciscanisme és un impuls que els catalans també ens sabem de sobres, almenys des de Verdaguer. La humilitat de les columnes de maó, altes com xemeneies de fàbrica, semblava que engabiés, que concretés l’esperit i que al mateix temps li donés aire, el deixés respirar en un espai d’una delicadesa corprenedora.
A tocar del Pont Triple hi ha una petita escala de cargol, coberta, que baixa, suposo, fins al riu. A mitja escala me’n vaig adonar que no tenia barana. Tenia els barrots, que eren petites columnes de pedra, com bastons per baixar segur. Plečnik va fer baranes per les cases, cada vegada més estilitzades, fins que va arribar a prescindir del passamà. Va desaparèixer el passamà, però espiritualment puc assegurar que el passamà hi era i que funcionava meravellosament.
( 7 de febrer del 2009, El Punt )
