Fronteres

Molt adequada a un país tan carregat de fronteres com el nostre una exposició-reflexió sobre aquest tema. A través de deu casos, tractats amb fotografies i textos d’una gran categoria, tots impressionants, el CCCB ofereix material per meditar-hi una bona estona. ( Si no es vol fer nit a la Casa de la Caritat, convé comprar-se el catàleg; fet i fet, un pot comprar-se el catàleg i estalviar-se la visita – i no és cap retret, al contrari. )

Potser les fronteres polítiques són la materialització més espectacular i dramàtica dels límits. Potser és la frontera mateixa, l’espai terrible. Aquí se centra principalment la mostra. Travessar una frontera sempre ho és, de traumàtic, perquè la llibertat sempre té preu. De totes maneres, pel meu gust, els cartells i fullets de mà de l’exposició – teles metàl·liques i filferrades – insisteixen massa en els efectes negatius de la frontera. I una frontera es pot veure des dels dos costats: des del costat del que se’n beneficia i des del costat de qui la vol superar. La frontera no es fa tant per por del desconegut que vol passar-la, com per por de perdre el que hi ha a dintre; la consciència d’un mateix. La visió més dramàtica és la del que n’ha quedat fora, lògicament; però potser una reflexió completa hauria d’incloure també els de dintre, el punt de vista dels que ja hi eren i dels que hi han arribat – i no només l’interior infernal de Corea del Nord, el marginal dels gitanos o el del Caixmir bèl·lic.

Michel Foucher calcula que hi ha uns 230.000 quilòmetres de frontera política terrestre; des del 1989, se n’haurien creat 14.000. Vivim en una mar de fronteres que s’aixequen i s’abaixen amb la vitalitat de les onades. Posem el cas d’internet. Apareix un descampat sense límits entre els que hi tenen accés. Què s’hi fa? Omplir-lo de dominis, immediatament.

Quatre obvietats que m’ha suggerit l’exposició. Els límits tenen molt mala fama, però frontera i existència van juntes. La frontera descriu la solitud, però el cas és que, si hem vingut al món a suportar fronteres, també hi hem trobat les ganes de superar-les. La llibertat consisteix a saltar fronteres, no pas a eliminar-les. Els discursos de la globalització i de la llibertat pel broc gros serveixen per treure unes fronteres i posar-ne unes altres: es poden eliminar, posem per cas, fronteres ideològiques, fronteres de prejudicis, fronteres econòmiques si cal; però, si les anem traient, al final ens quedarà, monopolitzant-ho tot, la frontera del llop de torn: el corral. Com més dispersió de poder, més fronteres.

No està gens clar què és primer, si la diferència o la frontera: acaben per ser la mateixa cosa. La força es demostra en la capacitat de defensar la teva diferència: en la diferència tens la força. És quan ets dèbil que l’has d’amagar. Perquè hi hagi diferència, les fronteres són imprescindibles –i també són un acte d’amor, com sabem els casats.

Les fronteres són congènites. Cada persona és una frontera, i encara a dintre seu mateix en du unes quantes, i més que en trobarà, per poc que grati.

Si són bones, les fronteres? I tant: elles mateixes en demanen. Cada vespre, quan entrem a casa, en travessem una de ben estimada. Bé que s’ha de limitar l’aiguabarreig a benefici del més fort, i posar barreres a l’ofec carcerari i autista. Això sí, com en tot, és més convenient posar-se-les un mateix.

( 22 de maig del 2007, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant