Metàfora i metamorfosi

Un dia parlava per telèfon amb Empar Moliner d’un escriptor molt dolent, i ella em va dir:

- Nosaltres no fem metàfores.

Vaig quedar molt parat. Aquest “nosaltres” m’incloïa a mi, i jo en faig, de metàfores.

Em sona que Quim Monzó ha dit algun cop que fer metàfores, igual que posar adjectius, és un recurs massa fàcil. Aquest discurs l’haurien fet Sthendal, Flaubert o Kafka, i existeix d’ençà que hi ha literatura.

O d’ençà que hi ha art. Quan Raurich, Tàpies o Perejaume pinten un traç gruixut que no vol dir res – matèric, en diuen -, què ho fa, que ens agradi tant? Jo diria que la falta de metàfora, la falta de significat, el respir que ens donen. Sembla que no tingui res a darrera, que no amagui res, que sigui purament allò que és.

Perejaume representa una butaca. Però la pintada de sobre, què és? Allò que és i res més: una pintada. Com una model encara es veu més nua si l’estirem sobre un fons de vellut.

Però la simplicitat no existeix. Obvi que si la pintada és una pintada és perquè l’han emmarcat. Si no, seria una taca o una brutícia. I ningú diria que això que veiem a sobre la butaca i que ens agrada sigui una brutícia.

El problema no són les metàfores, sinó les males metàfores. Remenant els diaris de Tolstoi, hi trobem, a l’entrada del 26 de novembre del 1871: “Hi ha una literatura de la literatura: quan l’objecte de la literatura no és la vida mateixa, sinó la literatura de la vida, i aquesta literatura de la literatura és el 999/1000 del que s’ha escrit.”

A finals de l’any 1921, Kafka escriu una carta a un seu amic metge, Robert Klopstock.

Després, apunta al dietari:

<< D’una carta: “Amb això m’escalfo aquest trist hivern.” Les metàfores són una de les moltes coses que em fan desesperar de l’escriptura. La falta d’autonomia de l’escriptura, la seva dependència de la criada que encén la calefacció, del gat que s’escalfa a la vora de l’estufa, fins i tot del pobre vell que també s’hi escalfa. Totes aquestes són operacions autònomes, que es regeixen per la seva pròpia llei, només l’escriptura està desemparada, no viu en ella mateixa, és broma i desesperació. >>

Aquest plural, “les metàfores”, despista una mica. És veritat que, frase per frase, Kafka fa servir molt poques metàfores. Té una llengua neutra i és veritat que escriu com si fes atestats. Però el que li rebentava no eren tant les metàfores – no estava per punyetes – com aquesta dependència de l’art. El fet que l’art sempre sigui metàfora i que, per tant, depengui sempre de la realitat. I té gràcia que un home tan exigent com ell, que realment li molestaven les metàfores, fos el millor creador de metàfores del seu segle.

Els seus relats mateixos són plens de transformacions, de metamorfosis, d’individus que estan entre un món i un altre. Perquè la metàfora depèn de la realitat, però també és un intent d’evasió d’una potència que només es pot comparar amb el suïcidi.

L’art sempre és metàfora, però una metàfora prou potent per plantar cara al món. L’escriptor autèntic es reconeix perquè als seus escrits no és tan clar que la literatura depengui de la criada i el gat, sinó que potser – i en aquest potser hi ha la clau, en el dubte – són el gat i la criada, els que depenen de la literatura. Sense la literatura, sense l’apunt de Kafka, ni els hauríem ni vist, ni haurien existit; igual que no hauríem vist tan clarament i amb tant de plaer la pintada perejaumiana sense la butaca a sota.

La metàfora és metamorfosi. Proposo, en vista d’això, llegir ara el final del Sum vermis de Verdaguer a través de l’apunt de Kafka. El poema comença amb una cita bíblica ideal per parlar de la metàfora: “Non vivificatur nisi prius moriatur”, “per viure, primer ha de morir” ( la llavor: la vida: la metàfora ).

Muira aquest cos insuportable, muira;
cansat estic de tan feixuga càrrega;
devore’l lo fossar, torne a la cendra
d’on ha sortit, sum vermis et non homo.
Jo no só pas la industriosa eruga
que entre el fullam de la morera es fila
de finíssima seda lo sudari.
Jo me’l filo del cànem de mes penes;
mes, dintre aqueixa fosca sepultura,
tornat com Vós, Jesús, de mort a vida,
jo hi trobaré unes ales de crisàlide
per volar-me’n amb Vós a vostra glòria.

Per Verdaguer no hi havia diferència entre literatura i divinitat. És dels poquíssims autors catalans que hauria firmat la frase de Kafka “només sóc literatura i no puc ni vull cap més cosa”. Kafka ho va escriure el 28 d’agost del 1913, amb tanta exactitud que ni va deixar-se el “només.”

One Response to “Metàfora i metamorfosi”

  1. pitu Says:

    Molt interessant, Toni. Una lliçó.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant