Ribnica

L’óssa que aquest octubre va esgarrapar un pobre, innocent i desvalgut caçador aranès es deia Hvala. “Hvala”, en eslovè, vol dir “gràcies”.

Hvala van capturar-la per endur-se-la al Pirineu just per aquí, als peus dels Alps, on vaig arribar de nit, per carretera i muntanyes nevades i per boscos m’imagino que plens d’ossos amagats hivernant. “Aquí les bésties del bosc i els homes som amics”, em va dir el conductor. Anava nevant. Tot el que ara és blanc, vaig pensar, després serà verd. Els avets tenien l’espatlla coberta de neu, i, tot i la foscor, la carretera de Ljubljana estava prou transitada. De tant en tant, la roda del cotxe passava per sobre un monticle de neu. Aquella neu s’havia anat acumulant en una branca d’avet, fins que el seu mateix pes l’havia fet caure. Venia una màquina llevaneus. La pala fregava l’asfalt i treia espurnes.

La vall de Ribnica és plena de rius i estanys intermitents i efímers, que apareixen i desapareixen depenent del moment de l’any. Segons una llegenda, tota la vall va ser un gran llac. En aquells temps, cada nit hi baixava un gegant a pescar. El gegant era amic d’un peix daurat que li feia llum perquè pogués pescar. Però, llavors, un dia hi va haver una gran sequera, i la gent dels voltants va anar a buscar aigua del llac. Traient aigua, van agafar el peix daurat. A fora de l’aigua, el peix daurat es va convertir en una roca. Quan a la nit el gegant tornar i va veure què li havia passat al seu amic, es va enrabiar tant que va començar a tirar roques a l’aigua i a arrencar arbres. Van fer-se forats al fons del llac, l’aigua va començar a escolar-s’hi i el llac es va buidar. La vall va quedar plena de peixos i la gent venia de tot el país a buscar-ne, i es veu que d’aquí ve el nom, Ribnica, perquè “ribe”, en eslovè, vol dir “peix”, i per això a l’escut Ribnica hi té un peix.

La carretera travessa la vall longitudinalment, entre la Mala Gora ( Muntanya Petita ) i la Velika Gora ( Muntanya Gran ). Una vall és una illa, no calen més noms; si ha dues muntanyes, aviat està entès; una és la gran, l’altra és la petita.

Tot i el tancament de la vall, al XV i el XVI els turcs hi van passar una trentena de cops, arrasant i saquejant. Llavors l’emperador va donar un permís especial als de Ribnica per poder fer venda ambulant arreu d’Àustria. Els habitants de la vall van sortir a comerciar amb objectes de fusta, cullerots, plats i garbells de fusta d’avellaner o de faig, i es van fer fama de xerraires i engalipadors. No cal ni dir-ho, a principis del vint molts van travessar Europa amb tren i van sortir del port d’Hamburg cap a Amèrica.

Arribant al poble, les cases de grans teulades eren seguides, una darrere l’altra com peces de dòmino, a tots dos costats de la carretera. No gaire res més. L’agradable simplicitat del poble. Darrere les cases, el camp o el riu. Al final del carrer principal, els dos campanarets de l’església, refeta per l’arquitecte Plecnik.

A prop d’un desmai, un pont travessava el riu cap a la porta del castell. El Bistrica, glaçat, tenia una capa de neu. Quan el riu està així de glaçat, em van dir, l’únic lloc perillós és a sota el pont. Vaig enfonsar els peus a la neu i vaig caminar sobre les aigües. Vaig pensar en la famosa sentència d’Heràclit, i vaig constatar que, de fet, si el riu està glaçat i cobert de neu, és perfectament possible banyar-s’hi dues vegades, i fins i tot tres o quatre, si més no els peus.

( 14 de febrer del 2009, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant