Juan Camacho

El cinc de maig va ser l’aniversari de l’alliberament de Mauthausen i, com cada any, l’Amical Mauthausen participava als actes commemoratius. El dia abans del viatge a Àustria, Juan Camacho va trucar a la porta de l’associació. Havia sabut pel butlletí de l’Amical que es feia aquest viatge, havia agafat l’avió des de l’Uruguai, havia fet escala a Madrid i s’havia presentat a Barcelona sense avisar. Té 88 anys, volia tornar a veure el camp abans de morir. Va haver-hi treballs per trobar-li un bitllet.

“No me gustó la celebración,” diu, ara. “Si los muertos vieran todo ese carnaval no les gustaría. Porque eso es un carnaval, con esos uniformes de generales. Nosotros luchamos contra lo que es militar. Los que murieron allí eran gente senzilla! Nada de militares!”

A l’entrevista que li fa l’Amical, explica que, alliberat Mauthausen, va estimar-se més tornar a França per carretera que no volant, per poder veure bé el paisatge després de quatre anys de reclusió. També volia veure els alemanys “con la cabeza gacha.” Pel camí van trobar un munt de medalles hitlerianes. Les tiraven al cap dels alemanys des del camió.

Potser era una venjança inconscientment refinada, perquè, quan li demano pel pitjor de Mauthausen, no dubta gens: “La cantera. Bajar las escaleras. Te tiraban piedras asín de grandes desde arriba. Para matar gente. Si te caía en la cabeza, eras un hombre muerto. La muerte rondaba en el campo. Podías morir en cualquier momento.” I com s’hi lluita, amb això? “La moral. Decir: yo saldré de acá aunque los nazis no quieran. Voy a tratar de no tirar las energías al vuelo, sinó tratar de conservarlas.” Hi ha tanta literatura sobre els camps, que fa desconfiar una mica de segons quines respostes. Per això agraeixo que hi afegeixi amb vehemència: “También pasa que unos tienen diarrea y otros no. Por qué será? Es el físico de las personas! Porque yo, me caía un chaparrón de agua fría, trabajando, me quedaba empapado, iba a la barraca con la ropa toda mojada y al día siguiente continuaba, y nunca tenía un resfrío. Sin embargo, en la vida civil, sí. Como se lo explica? Pues será también porque la alimentación de mucha verdura te produce la defensa orgánica. Si el organismo no tiene defensa te agarrás la tuberculosis, un virus, una diarrea… Al estar a fuera, usted ya come con sal, puede tomar alcohol, fumar, comer carne…”

El van capturar que tenia vint-i-un anys. Dels cent cinquanta espanyols del seu grup, van sobreviure’n vint. “Me llevaron enseguida a la cantera. Lo mejor eran los sastres, los mecánicos, los que tenían oficios delicados. Les daban bien de comer y estaban protegidos.” Ja a París, Camacho es va posar a estudiar un d’aquests oficis delicats: sastreria. No podent tornar a Espanya, decidit a sortir de la misèria, es va embarcar cap a Amèrica. Va casar-se a Uruguai, va tenir-hi dos fills i va fer-s’hi ell mateix, amb les seves mans, una casa. “El campo me dio fuerza para edificar. Yo me sentía capaz, yo creo que esa fuerza me viene de Mauthausen, y por eso en Uruguay los vecinos me envidiaban.”

A la sala on s’ha filmat l’entrevista, hi ha un maniquí amb l’uniforme de presoner de Mauthausen. Li demano que s’hi acosti, per fer-li la fotografia. “Este es el traje,” em diu, i calibra la tela entre els dits. “Viste que finito? Parece una cáscara de cebolla. Acaso puedes mantenerte a trenta bajo cero con esto? Imposible.” Llavors em fixo en l’americana blava que du, i, sí, se l’ha tallada i cosida ell mateix.

( 12 de maig del 2007, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant