En ziga-zaga

A l’institut ens van dur una setmana a esquiar, en una sortida que en deien la setmana blanca, que organitzaven els professors d’educació física i que servia perquè aprenguéssim els rudiments d’aquest esport. Vaig caçar la lliçó.  No he tornat a posar els peus en unes botes d’esquí.

Ara ens diuen que aquest 2007 que comença serà l’any més calorós des del 1659. És un fet que el pic en la demanda de petroli ja no és per les calefaccions, sinó pels aires condicionats. Puja el nivell del mar, els productors de vi de la Xampanya compren terres al sud d’Anglaterra i els bancs suïssos neguen crèdits a les estacions d’esquí alpines. Com més al sud, més serà un problema trobar neu. Turísticament, als Pirineus ja van tenir un mal Pont de la Puríssima, i durant aquesta campanya de Nadal s’han venut un trenta per cent menys de forfets. La neu artificial no acaba de convèncer. Rato, Bono i les infantes Cristina i Helena han anat com cada any a Vaquèira, però Jaime de Marichalar s’ha quedat a Madrid i, encara pitjor, a Aznar no se li ha vist el pèl – però no ens disgustem: hi eren, per compensar, les cosines de les infantes, Simoneta Gómez Acebo i Cristina de Borbón-Dos Sicilias i Orleans.

Abans que l’esquí es perdi per culpa del canvi climàtic, passo a exposar per escrit el gran aprenentatge que vaig fer durant aquella setmana blanca de la meva adolescència: la tècnica del ziga-zaga.

Tu tens els peus engrillonats als esquís –dues làmines engavanyadores que bàsicament impedeixen caminar. Sense saber com, et trobes a dalt d’un rost nevat. Baixar de dret és perillós, perquè patina molt i t’embales massa. Has de baixar en diagonal. Això alenteix l’acceleració, però en canvi et dirigeix perillosament cap als arbres. Quan t’hi acostes, doncs, has de procurar frenar – em sembla que es feia ajuntant les puntes davanteres dels esquís. Si ho aconsegueixes, tens tres opcions: 1a. Encastar-te igualment contra l’arbre. 2a. Tirar-te a terra. 3a. Fer un gir de cent vuitanta graus, i encarar-te perillosament cap als arbres de l’altre extrem de la pista. Hi ha dues maneres de fer aquest gir: 1a. T’inclines cap a un costat. Faràs un revolt. 2a. Més divertit. Executes, amb gràcia, un botet. D’un cop de maluc, gires durant el salt, i avall que fa baixada fins que tornis a ser a punt d’encastar-te en un arbre.

O sigui, li dus la contrària al pendent, però no del tot. Estires la goma fins al punt que no peti. Te’n vas cap a un costat, i d’aquell costat te’n vas cap a l’altre. Això vaig aprendre esquiant. Que tot és ziga-zaga. Ziga-zaga de la salut, ziga-zaga amorós, ziga-zaga polític, ziga-zaga mental, ziga-zaga de dia i ziga-zaga de nit. Tot ziga-zaga, i anar relliscant cap al fons.

Per imantar, es busca l’oposat. Hi ha una tomba de Donatello que imita una cistella. Esculpint al marbre una trama de vímet, anava cap a l’altre extrem de la pedra, que és la flexibilitat. Cada vegada que un escultor ha picat la pell humana ha fet igual. Per això hi ha tanta escultura que juga amb la carn tendra dels nens.

Ziga-zaga és David contra Goliat i el moviment de l’arc dels instruments de corda. Ziga-zaga és aquest gener del 2007 de colors de juny, que s’han vist meduses a les platges. Ziga-zaga és a les zetes de la mateixa paraula, i la vida és papissota. Ziga-zaga és el dibuix de l’oscil·lògraf que sigui, i ziga-zaga és una manera de llegir, tant els paràgrafs com tot això que ens passa.

( 13 de gener del 2007, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant