Lobo Antunes

Fa dos dilluns, el Diario de Noticias portuguès publicava en portada una gran fotografia de Lobo Antunes, i aquest titular: “Lobo Antunes anuncia l’adeu als llibres”.

Perquè Antunes ha acabat un llibre, i diu que n’escriurà un altre i que després plegarà.

Sobre la creació, no pot dir-se’n res. No és veritat que hi hagi unes mínimes normes. No. Cap ni una. És un procés misteriós com els seus fruits. Podem mirar de donar-hi les explicacions que vulguem, i fer-ho és divertit com vorejar un precipici. Podem xerrar i discutir i pontificar, però el fons es manté inconegut.

Cosa que no treu que el misteri ens fascini, i que ens agradi veure com s’hi encara cadascú. Copio algunes parts de l’entrevista. Tot el que Antunes diu es pot perfectament rebatre. Val per ell, i encara. Tants caps, tants barrets.

“Quan l’obra és rodona, no té sentit continuar.”

“No, no escric per mi! Jo escric perquè si no escric la meva vida no té nexe ni sentit. Em sembla que em vaig construir a mi mateix per això. No pas per publicar, sinó per escriure, i he quedat atrapat per un engranatge [ editorial ].”

“Ara mateix estic buit com una mula que ha parit.”

“[Quan no escric] no faig res! M’estic aquí assegut, mirant la paret, el sostre, mig content. Són aquells moments que els anglesos en diuen silent evolution, una evolució interior i silenciosa, en què va formant-se alguna cosa durant tres, cinc mesos. Quan vaig acabar Arquipélago, vaig tenir molta por que no vingués res més, però em vaig fixar el dia 25 de febrer [del 2008] per recomençar, i aquest llibre nou va ser ràpid. No és gaire llarg: 300, 350 pàgines.”

“Fins a quin punt el llibre és de l’autor o ell només és el mitjà del qual el llibre s’ha servit per existir?”

“…l’únic que he fet és treballar. És evident que hi he posat alguna cosa, perquè jo sempre m’he construït per escriure, però, per exemple, em costa molt llegir qualsevol cosa que escriguin sobre mi. Tinc sempre por de secar la font, haig de protegir-me com la gallina que protegeix els ous i, acabats els llibres, no mirar-los més, no llegir textos que els analitzin. Haig de preservar aquest misteri perquè si el comprengués deixaria d’escriure. Cada cop més, em sembla que tot just sóc un mitjà i que qualsevol altra persona que hagués fet el mateix camí escriuria les mateixes coses que jo escric.”

“Això és poc plausible”, li contesta l’entrevistador.

“Jo crec que pot ser així, i que si algú visqués tan totatment per això com jo escriuria les mateixes coses, les mateixes paraules en el mateix ordre, i que aquest llibre era inevitable.”

“I no calia la seva vivència per escriure-ho així?”, pregunta l’entrevistador.

“No ho sé, les nostres vivències són totes tan semblants… Els problemes i les angoixes fonamentals sempre són les mateixes, i les qüestions que se’ns plantegen també.”

Tot és opinable. Un altre diria: ja que qualsevol pot fer-ho, millor que ho faci aquest altre.

Les úniques coses certes, aquí, són l’existència i la inexistència de l’obra. És obvi. Un artista que es retira és tan interessant perquè podem veure un moment que normalment no s’anuncia, el de no fer.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant