Toni Sala

Mir s’ajusta a la descripció que Zola feia dels impressionistes. No pintava mai a l’estudi, anava a la cacera dels paisatges, buscava aquelles “descomposicions i recomposicions” de la llum i posava sobre el llenç la “impressió sentida d’un moment de la natura.” Com un Manet, un Sisley o un Pissarro. Només que l’en separaven molts anys i que, podent-ho fer sobradament, Mir mai va arribar a posar els peus a París. Mir era un artista tancat en si mateix. D’aquesta manera també s’explica la seva frase més coneguda: “jo pinto i prou…”

Era de l’última generació de modernistes, però no va agafar del modernisme l’actualitat ciutadana i rutilant d’Anglada Camarassa, sinó més aviat l’espectacularitat del wagnerianisme barceloní. Mirant els seus quadres, és el primer que ve al cap: el decorat d’una òpera de Wagner. Va anar poc a l’acadèmia de la Llotja, però entre els seus mestres tenia l’escenògraf i pintor Lluís Graner.

Després va venir la coneguda estada a Mallorca els primers anys del vint, amb Rusiñol. S’ha escrit molt sobre Mir. Miquel dels Sants Oliver diu que a Mallorca Rusiñol i Mir “escoltaven la naturalesa com l’escolta un músic, com l’escolta un poeta”. Música i poesia: Wagner torna a venir al cap. Allà, Mir va pintar coves, roques, abismes, onades d’òpera. L’estada va acabar abruptament, com se sap. El pintor va tenir aquella famosa caiguda al torrent de Pareis, van caldre dos dies per trobar-lo, i dos anys de sanatori mental perquè recuperés la salut.

Però havia trobat la fòrmula de la seva pintura, d’on ja no es va moure. És com si el sofre – el safrà – dels primers quadres s’hagués encès. Tothom que sigui de costa, sobretot si la costa és rocosa, coneix aquesta sensació de tocar els límits de la sensualitat. La llum es posa a l’aigua, i l’aigua es posa a la llum, i totes dues al cap. Al seu llibre sobre el pintor, Pla es preguntava què va ser primer, si la caiguda o l’embogiment, i transcrivia aquestes paraules de Mir sobre la campanya malloquina: “Hi hagué dies que, si la llum hagués durat un parell d’hores més, o tan solament una hora, m’hauria tornat boig.” Fos com fos, la pintura se li va transformar. Els contorns es dobleguen, els colors floreixen, es tornen orgànics. Neix aquest món que s’ha dit gairebé en formació, ni sòlid ni líquid, en gènesi constant, entusiasta, genialoide i tendent a l’abstracció, que va convertir Mir en un pintor de gran èxit. Una pintura sensual, o sigui visual, enlluernadora i fàcil, treta de l’espurneig del mar i de les roques molles.

Mir va pintar jardins russiñolians. Omplia els quadres de flors. Sembla que les teles facin pampallugues. Aquests colors, aquests blaus de discoteca, eren, encara, pur modernisme. Amb les campanyes pictòriques, fetes principalment a l’estiu, Mir va passar aquest país per la seva pintura. La guerra civil va deturar-lo, a ell i al que quedava del seu món. Llavors es va tancar a casa. Pintava el seu carrer i el seu jardí, on tot està viu i tot es mou i els paons caminen com flors.

Ara han sortit les seves filmacions, no pas menys impressionants que la seva pintura, on surten els paisatges que va pintar en les campanyes plenairistes dels trenta: la Costa Brava, una fira de bestiar a Girona, Montserrat, Miravet… El blanc i negre té un efecte de netedat, com per demostrar que no era només el color, l’impressionisme, que aguantava les seves pintures.

( 28 de febrer del 2009, El Punt )

This entry was posted Dilluns, Març 2nd, 2009 at 7:34 am and is filed under Notes sobre pintura. You can leave a response, or trackback from your own site.