La síndrome del misteri diari
L’altre dia m’estava a la terrassa, amb l’esquena recolzada a l’antena de telefonia, divagant. Pensava en els misteris que m’envolten, com ara la porta de pis que fa un mes que està oberta al segon replà de l’escala. Per terra passaven les ombres fosques dels bombarders que ens sobrevolen. Van en totes direccions i és com un miracle que no topin entre ells. Les plantes també paraven l’orella, i van sentir el copet a terra perfectament. Era un colom mort, caigut del cel. Potser l’assassí de coloms viu aquí a la vora, entre nosaltres, vaig pensar, o potser arriben fins aquí els coloms de la plaça Catalunya, fugint desesperats de si mateixos, del seu propi enverinament.
El cadàver estava rígid i calent. Però els coloms sempre tenen aquest aspecte agònic. Vaig mirar de trobar la llàstima, explorant-me, palpant-me el cor, però no.
Va anar a parar a la bossa d’escombraries, entre les burilles del cendrer que hi havia buidat feia un parell d’hores. Havia aguantat el colom per un peuet rosa i anul·lar, per les urpes encorbades. Em vaig rentar les mans i vaig tancar l’aixeta.
Llavors vaig començar a sentir el degoteig. No venia de la pica, venia de l’escalfador, que devia perdre aigua. Vaig voler-lo apagar amb el mateix drap humit que tenia a les mans i l’enrampada de poc que no em mata. Vaig quedar tan atuït que no sé com vaig ser capaç d’arribar fins al telèfon i trucar el lampista.
El lampista es va mirar el dispositiu de seguretat i em va dir que no em queixés. Tothom sap que de tant en tant una descàrrega elèctrica és saludable per al cor. Tan bon punt el lampista se’n va haver anat, l’escalfador va tornar a gotejar.
Encara ho fa. És com si tingués goteres al crani.
A veure si resulta que visc en un edifici malalt. Fa anys que se sap, edificis que agafen virus, malalties indeterminades, potser d’origen psíquic. La síndrome de l’edifici malalt. Ara tothom en parla. Els fan desallotjar per revisar els aires condicionats i els camps magnètics. Fa poc va passar a l’edifici de Gas Natural, a la Barceloneta. Cent cinquanta oficinistes, vaig llegir a El Punt, havien agafat lipoatròfia semicircular. I era per culpa de l’edifici.
Però això només els passa als edificis alts i joves. Tenen la salut delicada i es tornen consentits. A casa meva, no passarà mai. El meu edifici és del temps que les cases no emmalaltien. Com a molt, podien estar encantades. Potser algun dia descobriran que té aluminosi. És humil. No se li pot demanar més. Que no vol dir que jo no hi senti sorolls improcedents, acúfens, grinyols, vibracions i veus estranyes. Sempre hi ha un veí o altre que perfora una paret, no per penjar-hi quadres, sinó per tatuar-la. Els electrodomèstics són de quan vaig casar-me: televisor, nevera, microones, rentadora, aparell musical… L’ordinador i el router es passen el dia engegats. Segur que em procuren uns bons camps magnètics. Ja només faltava que l’escalfador gotegés. No són malalties, el que té casa meva: és mala llet. A molts països els passa el mateix, i de tant en tant els evacuen.
Amb això només miro d’entendre alguna cosa del funcionament del món que m’ha tocat viure, però mirant de no exagerar. Perquè hi pugui haver existència a fora meu haig de renunciar a entendre-ho tot. No pot ser que l’univers sigui tan o més pobre que jo. Hi ha d’haver realitats inexplicables, misteris. Me’n vaig a donar menjar als coloms.
( 13 de març del 2007, El Punt )
