El meu franquisme (2)
Tinc perfectament gravat el moment exacte que va començar la meva relació amb Francisco Franco. Va ser el vint de novembre de l’any 1975, a dos quarts de nou del matí. Jo tenia sis anys i Francisco Franco ja n’havia fet vuitanta-dos. Jo estudiava el primer curs a col·legi i Franco feia trenta-sis cursos que governava Espanya.
Jo acabava d’aixecar-me però Franco era al llit, amb el cadàver encara calent. Feia un dia gris, jo era a baix de l’escala, a punt d’anar cap a col·legi. Vivíem a davant de mar. La meva mare m’estava posant l’abric. La meva àvia era a dalt. La meva besàvia pujava l’escala. La meva besàvia era als últims mesos de vida i necessitava molta estona per pujar l’escala. La meva àvia no va esperar que la besàvia arribés a dalt i va cridar:
- Quimeta! S’ha mort en Franco!
La meva besàvia era sorda i se li havia de repetir tot.
- Què mana?
- S’ha mort en Franco!
I la meva besàvia va contestar:
- Pobre home!
I aquí comença la meva relació amb Francisco Franco.
- Quimeta, s’ha mort en Franco!
- Pobre home!
Dos anys després, va tornar a Catalunya el president de la Generalitat, la institució d’autogovern del meu país. Venia de trenta-vuit anys a l’exili. També era un dia de tardor. Tornava a fer fred i hi havia el foc encès a la llar. Era diumenge a la tarda. El televisor pot ser que ja fos de colors. S’hi veia un home gran, alt i carregat d’espatlles, que sortia a un balcó i cridava sobre una gran plaça plena de gent: “Ja sóc aquí! Ja sóc aquí! Ja sóc aquí!”
Aquest “ja sóc aquí”, contínuament repetit, quan tens vuit anys, fa molta gràcia. L’endemà era dilluns i a col·legi tots els nens repetíem com lloros: ja sóc aquí! Ja sóc aquí! Ja sóc aquí! I a tots els col·legis catalans, aquell dia, a l’hora del pati, tots els nens de vuit anys jugaven de la mateixa manera, cridant: ja sóc aquí! Ja sóc aquí! Ja sóc aquí!
Llavors jo ja feia el tercer curs. Va ser quan vaig tenir el primer mestre que em va ensenyar a escriure el català, el senyor Masferrer, un mestre d’abans de la guerra. Vull incidir en això. És un dels millors mestres que he tingut i era un home format abans del franquisme, probablement en època republicana, que és quan l’educació general va fer un gran salt endavant, convertida en punta de llança de la Segona República Espanyola. Encara avui queden alguns avis que van ser educats els anys abans de la guerra, amb una formació superior a la que van tenir els seus fills, els nostres pares. L’àvia de la meva dona, per exemple, és capaç d’escriure en català. La meva sogra i la meva mare ja no. Com en tot el que toqués la cultura, el franquisme va fer un canvi radical a les escoles, va modificar les matèries d’ensenyament, va netejar de llibres i va depurar de mestres. Un cap d’inspectors d’ensenyament de Girona nomenat just després de la Guerra Civil ho va resumir així: a partir d’ara, els mestres havien de ser “más santos que sabios”. La frase resumeix bona part de la política cultural del règim.
