El meu franquisme (3)
Vaig néixer a una casa sense llibres, però en el meu avi no hi havia la indiferència que els meus pares tenien respecte els llibres o la cultura. En el meu avi, que havia estat franquista, hi havia la desconfiança i la sornegueria del pagès – tot i que no n’era – respecte de la cultura, o més aviat respecte dels intel·lectuals, però en el fons hi havia una admiració, una consciència del poder que tenia l’estudi que en canvi no vaig trobar en els meus pares, educats durant el franquisme, però en cap cas franquistes.
Tornem al meu mestre de primària, Narcís Masferrer, que avui és fill predilecte del meu poble. A més de mestre va ser un home de teatre i un ninotaire boníssim, que publicava a la revista local uns dibuixos deutors de la millor escola de revistes d’humor d’abans de la guerra, que ell firmava amb el pseudònim de Narmas. Les seves classes no tenien res a veure amb les dels altres mestres. El gust per la civilització i l’ordre i l’amor a la llengua no hi treien el nas d’una manera sentimental, sinó racional i delicada. Era gairebé una qüestió de tracte, una manera antiga però al mateix temps contemporània, molt acord amb els valors de la transició, però amb l’avantatge d’un temperament llimat pels anys i unes formes pacients, que els mestres joves i esquerranosos del moment no podien donar-nos. Diguem que en ell he vist, a posteriori, no el franquisme, ni l’antifranquisme, sinó la negació del franquisme, una certa impressió de com hauria estat l’escola si no hi hagués hagut la dictadura.
Com hauria estat el nostre país sense el franquisme és una idea que els catalans no podem deixar de tenir present. Tendim a la idealització del món d’abans de la guerra, és a dir de tot el primer terç del segle vint, que correspon a la consolidació d’unes estructures oficials pròpies, de l’autoconfiança i del primer desenvolupament d’una cultura catalana moderna, o sigui, de masses. Idealitzem aquells moments com un “què hauria passat sense la guerra”, però és obvi que sense la sublevació militar i els trenta-sis anys de dictadura franquista la nostra cultura avui tindria tota una altra salut. La Catalunya d’abans de la guerra va ser derrotada i la Catalunya actual és una conseqüència d’aquella derrota, una derrota més de les que periòdicament han anat patint els catalans.
Aquí haig d’aturar-me un moment per precisar. Perquè és veritat que, sense Franco, hi havia el perill d’una dictadura socialista que podia haver estat encara més devastadora, o encara més llarga. És una cançó que el mateix franquisme feia servir per autojustificar-se. Però va passar el que va passar, i vam tenir el que vam tenir, i és el passat que vam tenir el que ens afecta, i valorar vol dir bàsicament arreconar el relativisme.
