El meu franquisme (4)
El franquisme em va afectar també en camps més subtils. En una època tan políticament remoguda com la transició espanyola, no recordo haver sentit mai els meus pares parlar de política. Estic segur que és una vivència corrent a la meva generació, almenys entre els fills de famílies no implicades directament en la política, que són la majoria. I això que a casa, que tenien un bar, cada dia arribava el diari. Però hi havia una desconfiança en la política, i una desconfiança sempre vol dir una por. Encara avui per mi és un misteri què va fer exactament el meu avi a la guerra civil i a la postguerra. En aquest tema a casa hi ha hagut una incomoditat lògica, però en si mateixa molt significativa, i perfectament extrapolable.
Fos com fos, la política arribava a casa d’una manera superficial i al mateix temps immediata, que és la manera com arriba a la gran majoria de gent, a través de la vida quotidiana, com una remor de fons que es concreta en la realitat – lleis, impostos, serveis i restriccions – més que en el món de les idees. Però aquesta remor de fons hi és, i la persona que vol apartar-se’n es troba igualment enmig de la política, de forma potser més inadvertida, però de cap manera menor. Durant la transició, al vidre del Seat 600 de casa hi havia una enganxina d’Òmnium Cultural, l’entitat catalanista fundada l’any seixanta-u en defensa del català i que encara existeix. Estic segur que l’enganxina va arribar allà sense més transcendència que el resultat d’una moda, però la permeabilitat a segons quins moviments tampoc és casual.
El franquisme va educar els nostres pares, i els nostres pares ens van transmetre aquesta desconfiança política. Desconfiança per fatalisme i, com deia, per por. La desconfiança és tan soterrada i persistent com certa, i més forta com més gran és la gent. En el fons és una herència de pura antidemocràcia. És el famós consell de Franco, “haga como yo, no se meta en política”, i que per mi explica la submissió dels catalans respecte el maltracte que rep dels polítics, ja vingui de la Generalitat, ja vingui del govern estatal. Sembla que no hi ha res, que no hi ha queixes o que la gent protesta molt poc i que les eleccions no reflecteixen el descontentament. Això satisfà els polítics, que se senten legitimats, però la processó va per dintre. S’amaga sota capes antiquíssimes de repressió.
Naturalment això no és només fruit de la dictadura, sinó d’una cosa pitjor, que és una dictadura de gairebé quatre dècades sustentada en una guerra terrible, vinguda després d’una gran inestabilitat política.
Abril 8th, 2009 at 11:57 pm
molt interessant aquesta sèrie, m’ha agradat molt