El meu franquisme (5)
L’any passat va publicar-se l’epistolari de Mercè Rodoreda i el seu editor, Joan Sales, dues persones formades, com el meu mestre d’escola, abans de la guerra i del franquisme. Aquestes cartes fan part d’una immensa col·lecció d’epistolaris catalans escrits en uns moments que els seus autors no podien comunicar-se a través de les publicacions perquè no hi havia llibertat d’expressió, i llavors, o ho feien en revistes editades a l’estranger i que llegien quatre, o bé aquesta comunicació, aquests debats, es feien privadament. N’hi ha desenes i desenes de volums editats, i constantment se’n publiquen de nous, de la mateixa manera que van sortint sense parar documents de la guerra civil i el franquisme, memòries, dietaris i reportatges. Escrites avui, aquestes cartes les llegiríem en forma d’articles de diari - les menys compromeses - o a través d’internet, o potser continuaríem sense llegir-les. Com que són productes privats, s’hi fan observacions molt descarnades, com aquestes dues que vull destacar perquè donen un punt de vista d’aquells moments sobre l’herència del franquisme molt diferent de la que donarien després els nostres polítics. La primera és de Joan Sales. És l’any setanta-set, l’any del “ja sóc aquí”, de la legalització dels partits polítics i, doncs, de l’aparició dels representants democràtics que han governat fins avui. Quan sembla que hauria de veure’s la llum del final del túnel de la dictadura. En aquell moment, Sales escriu a Rodoreda:
“Ara ens trobarem amb les conseqüències de 40 anys de franquisme. Les generacions que ens vam criar en temps de l’autonomia ja comencem a tenir anys i ara aniran apareixent, cada vegada més, les que s’han criat sota el franquisme, profundament descatalanitzades.”
I profundament escarmentades pel que soni a política, si no és que això va sempre junt, escarment polític i catalanisme, descatalanisme i política. Uns mesos abans, Rodoreda li havia escrit:
“Com que el país no és demòcrata no és possible que la democràcia hi vagi bé.”
Són moments, això també es veu als dietaris de Josep Pla d’aquells dies, que la gent que ha viscut la guerra està espantada. Repeteixo, una guerra i trenta-sis anys de dictadura. I una guerra que no és ni molt menys la primera. Pla i Gaziel es referien sempre a la Guerra Civil com a “l’última guerra” o “la darrera guerra civil”, no en el sentit que fos la final, sinó al contrari. S’hi referien com a l’última, de moment, d’una corrua de guerres que ve de segles enrera.
I no s’equivocaven, els que estaven espantats. El següent moment històric relacionat amb el franquisme que em va tocar viure va ser molt més expeditiu per comprendre. Va ser quan jo tenia onze anys. Érem al bar dels meus pares, davant d’una llar de foc, també un dia fred de febrer, el dia vint-i-tres, de l’any vuitanta-u.
Un bar té la porta oberta sempre, encara que a l’hivern poca gent passava. Devien ser les vuit o les nou del vespre, estàvem sols arran de llar i va entrar un client amic - d’hivern, a la Costa Brava, no n’hi ha d’altres -, un home que li dèiem el Gallego.
- No sabéis que los tienen allí encerrados? – va dir el Gallego, des de la porta.
I no sé d’on va sortir una ràdio petita, que vam posar a sobre la taula, la vam endollar i els grans van estar sentint la retransmissió en directe del cop d’estat de Tejero. Els militars havien segrestat a punta de pistola el congrés i a València els tancs havien sortit al carrer.
No recordo si l’endemà vam anar o no vam anar a l’escola.
Abril 10th, 2009 at 12:05 pm
Hi vam anar. Almenys al meu col·legi i em sembla que a de tots els altres. Plena normalitat.