El meu franquisme (6)
Com que no va passar res d’excepcionalment greu, res d’excepcionalment diferent, els anys anteriors al cop d’estat – que va aturar el procés autonòmic amb una armonització que encara funciona, l’habitual igualació a la baixa -, aquella època de canvi de règim, doncs, se’ns ven avui cada dia pels que van ocupar en aquells moments el poder i encara hi són com una transició ideal. La Constitució que va resultar-ne és modèlica i intocable. Se la tracta com un article de fe i hi ha problemes per canviar els articles que mantenen vigent la llei sàlica, per no parlar d’una Corona instituïda pel dictador mateix.
Però ja hem vist que la gent gran de llavors no ho vivia pas tan tranquil·lament, sinó amb molta consciència i amb molta por. Hi havia la por heretada de la guerra, i la por heretada de la repressió.
Especialment en el pla cultural. Els anys de la dictadura van ser una debacle per qualsevol manifestació cultural lliure, és a dir per qualsevol manifestació cultural. I dels catalans no en queda gaire més que una cultura. Si se’ns treu la cultura, no ens queda res. El maig del 1946, l’escriptor Gaziel va començar a escriure en secret un dietari, les Meditacions en el desert. És la visió de la cultura catalana dels anys posteriors a la fi de la segona guerra mundial, que van marcar una inflexió en la dictadura franquista. Temorós de la victòria aliada, el règim es va tornar més permissiu. Però pels catalans marca un moment de desil·lusió tràgica: s’esperaven que les democràcies que havien guanyat la guerra mundial enderrocarien aquella dictadura d’arrel feixista i això no va passar. Gaziel ho va constatant, i apunta:
“Són encara les castes medievals hispàniques, mai mortes del tot, revigoritzades ara, en ple segle XX, gràcies a les ventades totalitàries, fanàtiques com elles, que fa alguns anys s’alçaren a Itàlia i a Alemanya. El curiós del cas, però, és que un cop vençudes i anorreades arreu d’Europa aquelles forces motrius, la còpia grollera que varen fer-ne les castes espanyoles continua perdurant a Espanya. Per a elles no hi ha hagut justícia ni tribunal de Nuremberg. I així continuen més ensuperbides que mai (…)”
Aquest ensuperbiment d’unes castes totalitàries és una de les marques del franquisme que encara es poden sentir. Gaziel apunta un fet transcendental. “Per a elles no hi ha hagut justícia ni tribunal de Nuremberg.” Traduït a la realitat d’avui, vol dir, per exemple, que tot just fa cinc anys que les corts democràtiques espanyoles han condemnat la dictadura franquista. Gairebé trenta anys després de la mort del dictador, i en una democràcia impedida per ell. Vol dir que encara avui queden símbols franquistes en llocs públics a Espanya i que hi ha entrebancs perquè es puguin arribar a desenterrar els ossos dels soldats de bàndol republicà a la guerra civil.
Vol dir, en el fons, que el funcionament de la justícia està hipotecat, i així s’explica que justament la justícia funcioni a Espanya com un pur instrument del govern, que no té cap interés per resoldre’n la ineficàcia, tot el contrari.
Maig 6th, 2009 at 3:15 pm
[...] destí de Gaziel Rellegint les Meditacions en el desert, de Gaziel, hi trobo una referència a una dita que, segons ell, reflecteix la manera de ser de la burgesia [...]