El meu franquisme (7)
Hi ha una curiosa consciència vergonyant respecte el franquisme. La dreta espanyola hi és ambivalent. No vol dir que sigui franquista – quin sentit tindria, dir-se franquista, avui? -, però no li costa gens admetre a dintre seu actituts que només s’expliquen després d’haver guanyat una guerra. Potser el cas més clamorós és tenir en actiu l’ex-ministre de Franco, Manuel Fraga, que va firmar una sentència de mort encara a l’any 1963. Una dreta que es permet, per exemple, tot just fa un any i mig, durant la campanya de les últimes eleccions generals, que un seu membre destacat, Mayor Oreja, en una entrevista publicada a un diari gallec, es preguntés:
“¿Por qué voy a tener que condenar yo el franquismo, si hubo muchas familias que lo vivieron con naturalidad y normalidad? ¿Cómo voy a condenar lo que, sin duda, representaba a un sector muy amplio de españoles?”
Això dit per ser publicat, i en època electoral, o sigui buscant els vots. Hi ha una ambivalència sobre el franquisme molt present als mitjans de comunicació afins a la dreta, una mena de franquisme quotidià i gruixut que escandalitza ben poc fora de Catalunya, viscut amb aquesta corprenedora, per un català, “naturalidad y normalidad”. Seria interessant veure quin resultat tindria a Espanya una enquesta sobre Franco com les que es fan de tant en tant a Rússia sobre la popularitat d’Stalin, realitzada per territoris.
