El meu franquisme (8)
Al seu dietari, Gaziel apuntava una altra idea de llarga repercussió. Els intel·lectuals espanyols, deia, han deixat d’existir. Des del 36, no hi ha intel·lectualitat:
“Una guerra civil només pot superar-se descartant igualment els dos bàndols fraticides que s’abraonaren. En la lluita salvatge entre tesi i antítesi, ha de succeir la síntesi. I aquesta ens falta en absolut: la tercera Espanya que refongui la roja i la blanca. La tercera Espanya, no combatent, sinó pacificadora i reconstructora, que només hauria pogut ser inspirada ( no conduïda ) per la consciència superior d’una intel·lectualitat viva i autèntica”
Gaziel parla de blancs i rojos, és a dir, de dretes i esquerres, però val també pel problema específicament espanyol i, doncs, que va més enllà de la conjuctura dels feixismes i socialismes de les guerres del vint, i que és el problema del nacionalisme. El que diu per blancs i rojos es podria dir del nacionalisme espanyol d’arrel castellana i els altres nacionalismes.
Espanya no té uns intel·lectuals que busquin resoldre aquest problema. No li interessa, ja està bé com està. Hi ha intents des de les nacionalitats que queden sempre en el mateix territori que les produeix, és a dir, que no s’articulen en una qüestió estatal sinó en la reivindicació o més aviat la queixa dels nacionalismes no espanyolistes. Hi ha un nacionalisme espanyol que funciona per tot el país i llavors hi ha bàsicament tres nacionalismes, el basc, el català i el gallec, que es fan sentir en els seus territoris, però incomunicats fins i tot dels altres nacionalismes, que no arriben a fer-se sentir a la resta d’Espanya. I, si ho fan, és sistemàticament tergiversat pels mitjans de comunicació estatals, centralitzats a Madrid.
A Espanya cada dia surt una notícia disgregadora, i ens hem acostumat a viure en un ambient espès de desassossec i de “no hi ha res a fer”, perquè no hi ha unió possible on no hi ha debat possible, només oposició. Però la política és present pertot arreu i és com la personalitat d’un país. Com més barroera és la política, més barroer és el país. Un país, per exemple, amb un problema de terrorisme, difícilment es pot considerar un país perfectament democràtic. Una conseqüència de la dictadura va ser l’enfonsament d’un ideal de modernitat i civilitat molt volgut per alguns escriptors catalans d’abans de la guerra, i un enfonsament especialment dolorós.
“L’àrida, la cruel Espanya”, escriu Gaziel. Aquesta descripció del país, aquesta queixa constant de la incultura espanyola es pot resseguir en els escriptors catalans, i no ve del franquisme. És la mateixa queixa que en temps de la il·lustració Goya proclamava. El franquisme la va consolidar, la va fer arribar fins avui ben plena de salut.
