El meu franquisme (9)
I arribo al tema de l’exili. El vint és el segle de les grans guerres i, per tant, dels grans exilis. S’ha calculat que al final de la guerra civil espanyola van haver d’exiliar-se un quart de milió de catalans. En altres paraules, la meitat del nombre total d’exiliats espanyols van ser catalans.
La gran majoria dels escriptors catalans van haver de marxar del país, i una minoria, entre la qual Gaziel o Josep Pla, van poder-s’hi mantenir a canvi de fer un exili interior. Deia que això no és estrany a Europa, especialment a l’Europa de l’est, penso en Marai o en Gombrowicz, en tots els intel·lectuals que van haver de fugir d’una dictadura comunista. A l’altre costat del continent, als intel·lectuals catalans els va tocar a tots la mateixa sort. Són el producte d’una societat burgesa, una classe preparada per dirigir i, doncs, per pensar, que en altres països podrà seguir el seu curs una vegada les democràcies van haver derrotat les forces feixistes a la segona guerra mundial. Al nostre país, se les esborrarà del mapa oficial.
I el cas és que bona part dels millors textos de la literatura catalana de tots els temps van sortir durant aquesta dictadura franquista, producte d’uns escriptors formats abans de la guerra. Poesia de Josep Carner, La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda o molts dels volums de Josep Pla.
Jo no he viscut directemant el franquisme, sinó el pòsit que ha deixat el franquisme, confòs amb el pòsit de la història de Catalunya. El franquisme ha aportat a l’escriptor català una consciència d’exili que l’ajuda a sobreviure. L’escriptor català està acostumat a la resistència en un clima advers. En un país en què els grans mitjans de comunicació amaguen i menyspreen les cultures no assimilades per la castellana, l’escriptor, i els lectors, s’han acostumat a viure d’una manera molt directa el fet literari.
I potser això ajuda a explicar que n’hi hagi de tan bons. Qualsevol artista sempre és un exiliat, com ho és qualsevol de nosaltres que pretengui una mínima realització personal, qualsevol que vulgui pensar o actuar per si mateix. Sembla com si la satisfacció social li fos negada a l’home. Els consensos només poden ser tan rebaixats que acaben per fonamentar-se en la hipocresia. Potser la sort d’un escriptor català és que d’entrada s’estalvia haver d’aprendre la lliçó de l’exili.
Abril 20th, 2009 at 12:26 pm
Hola, precisament ara al blog tinc ressenyada una novel.la que parla de l’exili (Ulls verds). és una delícia de novel.la, si passes pe blog hi trobaràs una ressenya.
Una abraçada