Toni Sala

I de l’exili no se’n torna. Aquests exiliats, per més que tornessin no van readaptar-se mai al món perdut, perquè l’exili, al mateix temps que els havia allunyat – i justament perquè els havia allunyat – els havia permès una llibertat d’esperit i, doncs, un sentit crític pràcticament impossible de mantenir a l’interior d’una societat pròpia, amb tots els xantatges i les seduccions que manté qualsevol societat, de manera que, acabada la dictadura, sumada a l’exili i la solitud que comporta quedar fora de la generació que mana, fent-se vells havent estat una generació políticament i culturalment perdedora, aquests exiliats van mantenir una actitud crítica molt accentuada, com hem vist abans.

Dotze anys després del cop d’estat de Tejero, vaig casar-me amb una noia de Pineda de Mar, i me n’hi vaig anar a viure. En aquell poble, a uns cinquanta quilòmetres de Barcelona, quan vaig arribar-hi jo, hi vivien dos vells exiliats. El lingüista Joan Coromines, autor d’uns estudis etimològics que han convertit la llengua catalana en una de les més ben estudiades del planeta en aquesta disciplina, i Vicenç Riera Llorca, un escriptor que havia passat l’exili a França, a la República Dominicana i a Mèxic.

Riera Llorca es va morir aviat, però Coromines encara va viure uns anys més.    El savi Coromines vivia a pocs carrers d’on jo m’estava, però mai el vaig arribar a veure personalment. Només veia, de nit, passant per davant de casa seva, el llum encès de la finestra darrere la qual ell treballava. Als anys cinquanta, Coromines havia intentat que el reincorporessin a la Universitat de Barcelona, però no el van voler, tot i el prestigi internacional que tenia aleshores un professor de la Universitat de Chicago, autor ni més ni menys que del millor diccionari etimològic de la llengua espanyola. Com que per estudiar la llengua catalana necessitava el contacte amb la realitat lingüística, va haver de distribuir la seva feina com a professor a Chicago amb les estades a Catalunya fins que li va arribar la jubilació. Llavors va tancar-se en una casa a Pineda, amb un aïllament que comprenia fins i tot la seva dona: ell treballava al pis de dalt, i ella s’estava al pis de baix. Només veia gent per motius estrictament de la feina. Estava perfectament acostumat a l’exili, i així va viure, tancat en aquella casa, fins que es va morir.

Acabo. Els últims anys s’ha donat a conèixer internacionalment l’obra d’un escriptor d’origen xilè, Roberto Bolaño, que va passar els seus últims anys a Blanes, a pocs quilòmetres del poble on jo visc. Just quan a Catalunya sortíem de la nostra dictadura a Chile en començava una altra. Bolaño no es va pròpiament exiliar, els seus pares van emigrar a Mèxic abans de Pinochet, però va continuar, de fet, una tradició literària i d’exili dels escriptors del boom sudamericà dels setanta. Va aterrar a Barcelona de la mateixa manera que ho havien fet Vargas Llosa o García Márquez, i no m’estranya gens que aquests escriptors vinguessin aquí i no a la capital de l’estat. Com no és gens estrany que més d’una vegada Bolaño – per més que hagués tingut una àvia catalana – reflexionés sobre la literatura i l’exili, i acabés per dir que la literatura i l’exili són les dues cares d’una mateixa moneda.

“Toda literatura lleva en sí el exilio, lo mismo da que el escritor haya tenido que largarse a los veinte años o que nunca se haya movido de casa.”

L’exili, per un escritptor, no té res d’especial, i la literatura no es calcula en quilòmetres quadrats, com sabeu sobradament al vostre país.

( 12 de gener del 2009, Ljubljana )

This entry was posted Dimecres, Abril 22nd, 2009 at 7:39 am and is filed under Personal. You can leave a response, or trackback from your own site.