Toni Sala

A l’IES Lliçà, de Lliçà d’Amunt, l’últim dia de classe abans del Sant Jordi, els alumnes van tenir un recital dels poetes Casasses i Perejaume. No pas de dos poetes qualssevol, d’aquests que et trobes fins a la sopa. Després del recital, van fer de jurat d’un concurs de rapsodes dels alumnes.

L’IES Satorras de Mataró va retrassar una setmana la celebració del Sant Jordi, per fer-lo compatible amb l’agenda de Biel Mesquida. Divendres passat, doncs, a la sala d’actes d’aquest institut, Mesquida va tenir davant seu dos centenars i mig d’adolescents que van escoltar i aplaudir el parlament que duia manuscrit en una gran llibreta folrada sobre la qüestió “què és poesia”. Mesquida va llegir-ho a pèl, sense micro, dret a l’escenari, com un bou, elegant i carregat d’anells daurats.  “La poesia és música en estat sòlid”, va dir. I va llegir un poema seu, i va acabar recitant de memòria El pi de Formentor. Els alumnes van escoltar un poema mallorquí recitat per un poeta mallorquí. Va ser l’excusa perquè Mesquida els alliçonés sobre les virtuts de la memòria: “la gent que no té memòria és curta, beneita, estúpida i boja,” els va dir.

Després va fer-se l’entrega dels premis dels Jocs Florals. Va tancar l’acte l’agrupació musical IES A. Satorras. Només la presència del centenar d’alumnes a l’escenari ja era didàctica. Un centenar d’intèrprets, la meitat formant l’orquestra, la meitat, el cor. L’agrupació, que el dia abans havia actuat pels pares, va començar atacant la marxa d’Idomeneo; més endavant va venir un cor de La flauta màgica: no interpretaven qualsevol cosa. Vaig felicitar el director del centre. “L’esforç organitzatiu, ni te l’imagines,” va contestar-me, i segur que ha de ser complicat – cent persones! -, però, veient aquells alumnes, el que sí que em podia imaginar era l’experiència d’intercanvi i col·laboració, de coneixement i esforç que significa per un adolescent participar en una agrupació com aquesta.

Després dels aplaudiments, al despatx del director, tres alumnes, amb la seva professora, van fer l’entrevista preceptiva a l’escriptor convidat per la revista del centre, Parlament. Com a literat en reflexió constant sobre si mateix, Mesquida va anar construint frases davant de les alumnes que l’entrevistaven. En transcric algunes: “L’escriptor s’ha de llençar i ha de pensar que el fracàs també és un impostor, com l’èxit.” “Tots som lluitadors de la guerra d’Iraq.” “Tenc estil!” “Es temps és es gran escriptor de ses obres.” “Es gran sentit d’Europa és que Europa és es territori més petit des planeta terra on per una meravella civilitzatòria coexisteixen més llengües i més cultures molt a prop les unes de les altres.”

Els actes de l’IES Lliçà i del Satorras van ser perfectament acadèmics. Amb motiu del Sant Jordi, van haver-n’hi d’altres en molts instituts. Encara queden professors contra corrent, agafats a la línia invisible i resistent de la tradició: no a tot arreu es cau en la facilitat de celebrar un Sant Jordi amb sessions de kareoke, papiroflèxia i partit de futbol. A la majoria d’instituts encara es convoquen jocs florals, i en alguns de concrets hi ha professors de català que no han descavalcat de la pedagogia responsable.

( 2 de maig del 2005, El Punt )

This entry was posted Divendres, Abril 24th, 2009 at 7:18 am and is filed under Notes sobre literatura. You can leave a response, or trackback from your own site.