Mad Men
L’altre dia el Vanity Fair publicava una llista de les quinze pel·lícules més influents dels últims trenta anys, i la llista incloïa Els Soprano. “Si em demanéssiu quina és la millor pel·lícula dels últims trenta-dos anys”, escrivia el crític, “podria perfectament dir Els soprano.”
No és cap descobriment. Les multisales s’han anat especialitzant en el consum de blat de moro adolescent i han desatès els espectadors adults. En termes d’entreteniment, avui, un televisor en horari de màxima audiència fa el mateix servei que un segle i mig enrere devia fer una llar de foc encesa. La televisió es dedica al repòs del treballador o jubilat, et distreu quan vols desconnectar i avall. Només que, com al cine, hi ha alguna excepció, i la narració adulta ha acabat trobant refugi en telesèries que són pel·lícules llargues, d’unes deu hores per temporada, amb totes les possibilitats que això dóna, i que ja no vénen del fulletó sinó directament dels clàssics del cine.
Cap aquí va fer un gran salt Els Soprano, que va reprendre la tradició del cine de gangsters dels trenta. Les tres parts de El padrí ja havien fet el mateix en forma de sèrie. I després van venir Un dels nostres i Casino, en certa manera també dues parts d’una mateixa idea, i últimament Gomorra s’ha pogut veure com una resposta a aquestes ficcions, un intent de desmitificació de la màfia.
Però és difícil desmitificar. El gangsterisme és fascinant perquè desplega una moral diferent però coherent. Toni Soprano és un assassí sense pietat, però, caram, respira millor que la majoria de gent que no ho som, té més valors que alguns dels meus amics. Aquí hi havia la gràcia de Els Soprano, i quan l’heroi arribava al seu atractiu màxim, pam, els guionistes t’hi col·locaven un assassinat per recordar-te amb qui te les tenies.
La productora de la sèrie, HBO, és un canal per cable especialitzat en boxa i, no és estrany, en cinema. Després de dos anys de Els Soprano, va produir Six Feet Under, sobre les interioritats i transcendències d’una empresa funerària. La vaig abandonar a la primera temporada, per pretensiosa i mals actors.
Ara m’he baixat d’internet les dues temporades emeses de Mad Men. La primera és excel·lent. Sembla tocada pels contes de Cheever. La sèrie ve de la idea d’un dels guionistes de Els Soprano. L’heroi és un triomfador del món de la publicitat de principis dels seixanta, model Cary Grant amb algun toc de Tom Cruise, un pare de família que té la fatalitat d’anar ensopegant dones tan atractives com ell. La sèrie juga explícitament amb la nostàlgia. Els protagonistes fumen com ximeneies, beuen com cossacs i es mouen en un Manhattan que ja anuncia el de Woody Allen, però sobretot viuen al món dels nostres pares, la joventut dels nostres pares: la victòria de Kennedy, la mort de Marilyn o la crisi dels míssils amb Cuba. El tema del retrobament amb un mateix fa d’espina dorsal de la història. Tot això amb uns tons pastel molt llaminers i un gran refinament d’actuació, filmació i vestuari.
La radicalitat moral de Toni Soprano es torna difusa i quotidiana i, segons com, més terrible i més trista, per habitual. Mad men passa en un món d’homes triomfadors que es mouen entre un regiment de secretàries joves, és una sèrie sobre les relacions entre homes i dones, una sèrie honestament feminista. El tema és que ni llavors ni ara sabem gaire exactament de què va això dels sexes.
( 25 d’abril del 2009, El Punt )
