Pinya de Rosa
“Quina tarda més esplèndida! Quin cel més blau i quina bellugadissa d’orenetes i falzies en tot l’espai que s’obirava! Qui tingués ales, com elles, per a esbargir-se lliurement pels aires, lluny, pel damunt dels camps i les serres!“
Aquesta primavera passada per aigua és doblement primavera. Les dones porten menys roba i somriuen més, el cel està net i a mi em toca altre cop fer l’article que hauria d’escriure un polític.
Quin pal.
Perquè fa dies que ha entrat un bulldozer a Pinya de Rosa. Pinya de Rosa és l’últim tros de costa verge que queda a Blanes, just abans de la devastació de Lloret. El nom li ve del llibre insuperat de Joaquim Ruyra. El paratge atrauria autocars de turistes si els turistes no badessin tant, gràcies a Déu, i té una densitat literària tan alta com Montserrat o La fageda d’en Jordà, perquè Pinya de Rosa és terra i és llibre.
El bulldozer ja n’ha estassat un bon tros. També ha eixamplat un camí. La serra elèctrica ha mutilat tot de troncs al voltant del mirador, allà al penya-segat per on devia caure Jacobè. També s’hi ha aixecat una tanca.
Fa sis anys, el Parlament va declarar Pinya de Rosa Paratge Natural d’Interès Nacional. En divuit mesos s’havia de redactar i aprovar un Pla d’Usos, però encara està per fer. El Consell Rector tampoc s’ha format. Dimarts, El Punt donava la paraula al delegat territorial de Medi Ambient: el departament té altres prioritats. L’alcalde de Blanes diu que aquesta “deixadesa” hauria pogut “comportar riscos”, però que “per sort”, “no ha passat res”.
Deu ser doncs per mala sort que s’hi hagi construït una tanca. Deu ser mala sort que Medi Ambient aprovés uns treballs “amb l’única finalitat de millorar l’estructura de la vegetació de cares a la seva defensa davant possibles incendis forestals” però que l’empresa notifiqués a l’Ajuntament que “de manera addicional a les tasques de deforestació es volen emprendre (…) tasques de recostrucció i embelliment de la tanca que rodeja la finca.” Deu ser doncs per mala sort que la tanca s’hagi fet.
Rafael Sardà és un científic del Centre d’Estudis Avançats de Blanes i membre de l’Associació Pinya de Rosa. Em descriu així l’actitud de l’Ajuntament: “o són molt ases, o són molt llestos. Però es fa difícil no desconfiar. Per mi és claríssimament un delicte ecològic. S’ho han carregat tot. Només queden els arbres i la terra. Diuen que és contra els incendis. Però és com si fos un incendi: eliminar sotabosc i els arbustos, carregar-te les baies i els fruits, l’alimentació bàsica de moltes aus protegides. La tanca encara és més preocupant. Trenca la connectivitat del paratge natural. Una vegada hi vaig veure una guilla, per allà. Ara els animals queden tancats fora.”
Pinya de Rosa és terra i és llibre. Dimecres que ve és el dia de la Terra i dijous és Sant Jordi. Cada Sant Jordi, al Parlament es fa una lectura pública. Els polítics es posen a la boca els textos més refinats de la literatura nacional. La lectura pública al Parlament es va començar a fer l’any dos mil quatre, just l’any després de l’any Ruyra, que ja es veu per què va servir.
“El mar i el cel són una sola blavor clara sense solució de continuïtat. Les muntanyoles i roques que s’hi banyen tenen l’aparença d’incrustacions d’esmalt sobre un cristall puríssim. Fineses i brillantors pertot arreu… La naturalesa sembla manifestar, en aquell sereníssim paisatge marítim, pompes i gustos d’argenter.”
( 18 d’abril del 2009, El Punt )
