Futbol
Bufandes i sabatilles, motxilles, pòsters i ratolins òptics, teclats d’ordinador, tot el merchandising blaugrana va convertir-se en res quan vaig llegir que el F.C. Barcelona buscava la manera d’hostatjar al Camp Nou les cendres dels culers que ho demanessin. Vist que escampar-les pel camp perjudicaria la gespa – o aquests aficionats són molts, o són molt corrosius –, es deia de crear un espai per deixar-hi les urnes, un columbari.
Ni idea de com ha quedat la qüestió. A Mèxic o a Colòmbia ja hi ha empreses que fabriquen taüts del color dels equips de futbol, i als nostres cementiris hi ha uns quants cadàvers amb una insígnia del Barça a la solapa, o acompanyats d’una bandera blaugrana que segur que es conserva millor que ells, i tinc entès que no és tan estrany que, acabat un partit, algun amic o algun fill encara de dol deixi caure d’amagat una mica de cendra a la gespa.
En contrast amb tot això, servidor només ha estat una vegada al Camp Nou. Una vegada sola, i encara perquè m’hi va dur l’escola. Vaig ser un nen de pocs xuts, i, d’adolescent, un antifutbol. Les noies admiraven els nois més marcadors, i tant que sí, però jo difícilment m’hauria posat per gust els pantalons curts. I, a més, no eren pas totes.
Si em demanaven de quin equip era, no deia del Barça o l’Espanyol: jo deia que era del Guíxols.
El mundial del 82, els turistes estrangers venien al bar de casa, a Platja d’Aro, a veure els partits. Cada vegada que el seu equip marcava, demanaven una altra ronda. És tot el que recordo del mundial.
La meva època universitària, a principis dels noranta, va coincidir amb el moment de Wembley i el dream team. Sentia a baix al carrer els crits de victòria, i això em va animar a veure algun partit per televisió. Mentre preparava les oposicions, vaig entendre que després de la feina, i amb una bona cervesa, el futbol desengreixa el cervell.
La relació amb el futbol va millorar amb el matrimoni i la paternitat. No fins al punt de soportar la veu nasal dels comentaristes esportius o de poder sofrir les tertúlies post-partit, però sí per arribar a fer algun xut amb la meva filla. Ara sóc tan capaç com qualsevol de valorar i paladejar el virtuosisme d’un equip o d’un jugador com Ronaldinho, que per mi representa la bellesa i l’optimisme de l’heroi. He vist samarretes del Barça a l’Àfrica, però no em cal anar tan lluny: em sorprèn, però la meva filla en té una, i una carpeta, i un bolígraf amb l’escut blaugrana, i mitja dotzena de ninos vestits amb els colors de l’equip, que de nit estira junts en una cadira al costat del llit i acotxa abans que s’adormin.
És per dir que m’he anat i m’han anat acostant al futbol sense haver-m’hi d’esforçar gens, com ha de ser, perquè els grans plaers parteixen de la gratuïtat, i que la veritat és que ara em fa enveja aquesta gent que vol acabar sent part del futbol, aquests culers que quan estiren la pota fan un xut definitiu que els envia directament al al camp.
( Col·laboració per Lletres al camp, 2006 )
