Kinsale

“Dec tenir avantpassats espanyols”, em diu una irlandesa morena. Perquè la tardor del 1588, tornant de la derrota, uns 25 vaixells de l’Armada Invencible van naufragar a les costes d’Irlanda, i segons la llegenda d’aquí vénen els “black irish”, els irlandesos morenos.

Però l’Armada important per Irlanda va ser la que Felip III va enviar-hi l’any 1601. Una trentena de vaixells amb quatre mil cinc-cents homes, que havien de prendre Cork i ajudar a la rebel·lió irlandesa. Les coses es van complicar, un temporal va fer tornar una part de l’estol i tres mil homes van acabar desembarcant a Kinsale. Aquí es van fer forts. Els anglesos van assetjar la ciutat. Felip III va enviar reforços i els irlandesos li van jurar fidelitat. La batalla de Kinsale és un moment clau de la història irlandesa. Els nobles irlandesos hi van perdre definitivament la possibilitat d’independitzar-se.

Ara, a Pearse Street, el carrer de botigues que du al port, hi ha un Armada Bar, just al costat d’un restaurant 1601. El poblet de Kinsale s’ha tornat un destí turístic, amb fama de bon menjar. S’hi navega, s’hi juga a golf i s’hi visiten les fortificacions angleses. “Quan jo era petit, les cases eren totes de color gris,” em diu Dermot Ryan, historiador local. “Amb el turisme, la gent ha pintat les cases de colors i ha posat testos a les finestres.”

El poblet abraça el port natural en un meandre del riu Bandon. Molts turistes són americans buscant els orígens. Les botigues de souvenirs irlandeses venen escuts i llibres de genealogia. Es compta que dels anys cinquanta del XIX als cinquanta del XX, en un segle, van emigrar d’Irlanda més de sis milions de persones. Dos milions i mig van sortir de l’antiga Queenstown, a pocs quilòmetres d’aquí. Kinsale té monuments als navegants del poble que van participar a les expedicions al Pol Nord. Les històries de naufragis són molt presents, i els records del de Armada s’han renovat amb els del Titànic i el Lusitània.

En aquestes històries d’anar i venir irlandeses, els catalans també hi som. El 1396, després de la mort misteriosa de Joan I el Caçador, es va obrir un procés. Hi havia por que el nostre rei hagués mort sense confessar-se. Joan I era aficionat a la caça, la música i els plaers d’aquest món. Si no s’havia confessat, era a l’infern. Un rei a l’infern! Per refutar-ho i salvar-se de les acusacions, Bernat Metge va escriure Lo somni. El noble Ramon de Perellós, amb vint homes i trenta cavalls, se’n va anar personalment al Purgatori a comprovar que el rei fos allà i no a l’infern.

A finals del XIV tothom sabia que l’entrada del Purgatori és en una cova que hi ha en una illa minúscula del llac Derg, al comtat irlandès de Donegal. No se sap si Perellós va tenir el valor d’entrar al Purgatori i veure-hi el Joan I, com ell diu, però sí que està demostrat que va ser rebut a la cort d’Irnel, el rei irlandès.

A Viatge al Purgatori, Perellós explica que va trobar els irlandesos “dels pus bells homes e pus belles femnes que jo hagués vistes en lo mon.” Perellós s’admira dels anys que fa que aquella gent “guerregen ab los anglesos” sense deixar-se sotmetre. Es meravella que no tinguin pa ni vi, que el rei faci servir herba per eixugar-se la boca i que les dames de la reina vagin totes sense calces, mostrant “lus partides immondes ab tan poca de vergonya com deçà mostren la cara.” Ja es veu que el llibre és un document de primer ordre per conèixer els costums medievals irlandesos.

( 9 de maig del 2009, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant