Ara l’aigua està al punt

Dimarts passat, un paio baixava per la vorera del passeig de Gràcia amb bicicleta. Portava uns pantalons curts, uns mitjons, unes sabates esportives i res més, i passava amb la pell tota suada per davant dels aparadors de les botigues de roba, plenes d’abrics estupefactes. El tòpic de la setmana passada va ser el poc negoci que farien les venedores de castanyes amb aquest temps. Pel carrer es veien tops, màniga curta i sandàlies, al costat d’alguns jerseis, botes i jaquetes que ja no havien pogut esperar més –o ens ho posem ara, o ens enganxarà l’estiu!–. Al llit, el pes de l’enyor no compensava el pes de la flassada absent, tan lluny, plegada a l’armari, sola. O sigui que no em va estranyar que divendres passat, dia 3 de novembre, un amic s’oferís a acompanyar-me a banyar.

Vam anar al meu poble. Eren quarts de quatre de la tarda. Vam aparcar al peu d’un bloc d’apartaments amb totes les persianes abaixades. Va costar trobar un punt de la cala que hi toqués una mica el sol tebi tebi, apagat. Feia vent i hi havia una mar revoltada, però no pas impossible.

Aquest bany va rescabalar-me dels dies, l’estiu passat, que vaig trobar l’aigua massa calenta. Ara l’aigua està al punt, amb la mínima fredor que pot exigir-se-li i que amb quatre braçades t’espolses de sobre. Vam nedar mar endins, les cames concentrades i la pell tornant-se de cuir, cuirassant-se, i no hi havia ni turistes ni meduses, i després vaig submergir-me al recer de les roques i vaig veure pocs peixos, i cap pop, perquè la mar estava remoguda, només tiretes de posidònia en vaivé, grisor en turbulència, i va semblar-me que havia entrat en una casa, un apartament d’estiueig en penombra, perquè al fons hi arribava poca llum, però cap problema per orientar-me pels racons viscuts i acollidors de l’estiu, encara més silenciosos i íntims que abans, els mobles tapats amb llençols, la butaca per llegir, el passadís, les habitacions amb els llits fets, la cuina amb el marbre dels fogons net, la nevera desendollada, buida, amb la porta entreoberta…

Quan vam sortir de l’aigua feia vent i al meu amic se li glaçaven els peus. Com que a la cala no hi havia ningú –on caram eren, les gavines?–, vaig treure’m el banyador i ara el vent, amb el solet de la tarda en extinció, de finals d’any, amb aquesta llum exclusiva del novembre, em feia notar el cuir en què se m’havia tornat la pell, el pit mineral, i haig de dir que m’esculpia, aquell vent agradable, fins que vaig començar a tenir fred a les orelles, primer al defora, després cap endins, cap al coll de l’embut, com una cançó desafinada… Em vaig vestir ràpidament, li vaig dir al meu amic «jo començo a tirar», i, eufòric pel bany, vaig arrencar a córrer camí amunt, com si la mar efervescent em vingués al darrere, amunt pels graons que les arrels dels pins fan al camí, pins tardorals sense el subratllat arbustiu d’uns mesos enrere, amunt pel camí amb les ulleres d’anar sota l’aigua i la tovallola penjant del braç, tovallola i ulleres per comptes del cistell que els pinetells i els rovellons es devien témer, amagats aquí i allà. Corria amunt per escalfar-me el cos i arribar aviat al cotxe a engegar la calefacció i dirigir-me l’escalfor a les orelles i els cabells. I, quan vaig ser a la carretera, em vaig trobar un parell de plàtans gegants que aixecaven les copes de xampany i brindaven.

( 7 de novembre del 2006, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant