Magdeline Makola

El quinze de desembre de l’any passat, Magdeline Makola era a casa seva a Livingston, Escòcia, i no esperava cap visita. S’havia preparat la bossa amb el dinar i l’uniforme d’infermera per l’endemà a l’hospital i ja s’havia posat el pijama.

Llavors va sentir el timbre. Era Justice, un conegut de la seva edat, uns trenta-cinc anys, negre com ella i també nascut a Sud-àfrica. El va fer passar. Quan va ser a dintre, Justice va agafar-la pel coll, li va ensenyar un ganivet i va dir-li: «Sóc un professional, mato gent. Millor que callis.» La va fer estirar a terra. Li va passar una corda pel coll, la va lligar de mans i peus i li va embenar els ulls. Magdeline va pensar que la violaria i que després la penjaria, però no. Justice va demanar-li el número secret de les targetes i la va emmordassar. Li va agafar les targetes i les claus del cotxe, un Opel Astra vermell. Se la va carregar a l’esquena i la va tancar al maleter del cotxe.

Magdeline és al maleter del seu cotxe i no sap on la du Justice. Nosaltres sabem que Justice va de caixer en caixer traient tots els diners que pot cada dia, que se’n va a comprar roba cara i xampany i que de nit munta unes grans festes amb els amics.

Cada cop que el cotxe arrenca, Magdeline es pensa que Justice la du a algun lloc per penjar-la. Aquesta angoixa és el pitjor. Magdeline encara porta la corda al coll. De vegades perd la consciència. De nit la temperatura baixa a quatre graus sota zero. Només du el pijama. Els peus se li congelen. Sent que s’està deshidratant. Mira de xuclar la humitat del seu propi pixum a través de la mordassa. Resa i demana a Déu que la salvi.

Magdeline endevina que és Nadal pel silenci al voltant seu. Nosaltres sabem que el dia de Nadal Justice és a missa amb la família de la seva xicota. Fa deu dies que té Magdeline tancada al maleter d’un cotxe, senzillament espera que es mori. Potser ja és morta, i si és morta començarà a fer pudor i la descobriran. Me l’enduc a un descampat i ho miro? M’espero un altre dia? I la pudor?

Però Magdeline encara és viva. Magdeline ha fet molts anys d’infermera a la unitat cardíaca de l’hospital d’Edimburg. Està acostumada a pacients sorpresos per un canvi radical a la seva vida, gent aparentment sana que un dia ha fet un esforç o ha tingut una situació estressant, qui sap, potser la sorpresa d’una bona notícia, potser la millor notícia de la seva vida, i de cop senten un dolor al pit, i el mal s’estén pel braç, arriba a la mandíbula, la persona es desmaia i ara resulta que té un petit artefacte explosiu a dintre el pit.

Fa tant fred que el maleter es va encongint. Amb tant de silenci, el batec del cor de Magdeline es va ampliant. El cotxe es contreu i el cor s’expandeix. El cotxe es va fent petit, el cor supera l’Astra vermell i el recobreix.

És com tots els que es maten en un accident de trànsit. M’equivocava de transport. Em vaig pensar que em comprava un Opel Astra i era un taüt. Estic morta. Sóc morta i el meu cos no ho sap. Sento veus de tant en tant que passen vora el cotxe. La campaneta del Pare Noel. Però ells són tan morts com jo. Són zombis. Estem tots morts.

L’endemà de Nadal, una parella de policies de trànsit va descobrir casualment l’Astra vermell a l’aparcament de l’estació de trens d’Airdrie, a trenta quilòmetres de Livingston. Van trencar el vidre del cotxe i va venir una ambulància a endur-se’n Magdeline.

( 16 de maig del 2009, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant