El goril·la blanc i nosaltres
L’afectació suscitada per l’anunci de la mort del vell Floquet de Neu no ha estat, com s’ha dit i repetit, absurda ni ridícula.
En Floquet de Neu era pels catalans una mica més que un pobre goril·la blanc. No és un producte de la beneiteria que, d’ençà de la notícia de la seva situació terminal, diaris, ràdios, televisions i revistes n’hagin anat plens, que els escolars hagin fet dibuixos del goril·la i que hi hagi hagut cues al zoo per acomiadar-lo.
Per la generació que van viure de nens, entre finals dels seixanta i començaments dels setanta, l’arribada, la infantesa i l’adolescència d’en Floquet de Neu, l’animal va lligat al record sentimental de la visita al zoo amb la família, del braç dels pares. Aquestes mateixes persones han dut després els seus propis fills a veure el goril·la ja vell.
Però això només explica una part de les reaccions que hi ha hagut. Embolcallat per l’existència lamentable del monstre de fira, en Floquet de Neu conté i assenyala algunes qüestions importants que ens afecten com a espècie.
Un animal entre dos móns
La més manifesta és la de l’especificitat. Tots ens hem sorprès una vegada o altra concentrats en l’observació fascinada d’alguna altra forma de vida. Què compartim, les persones, amb una planta o amb un arbre? Què té de nostre, un peix, un ocell o un cavall? Què portem en nosaltres, del goril·la? En el cas dels primats, la qüestió es fa insalvable. No podem veure’ls al zoo sense que ens estremeixi el seu captiveri. Se’ns fa molt difícil no posar-nos a la seva pell.
Més i tot que els altres goril·les, en Floquet de Neu ha estat un animal entre dos móns. No va passar de la llibertat de la selva directament al captiveri zoològic. Abans de la reclusió definitiva, va viure vora d’un any a casa del veterinari del zoo de Barcelona, atès per la seva dona, que llavors era coneguda al zoo com a “Mamà goril·la”. Durant aquests mesos, en Floquet va ser un nen de pis de l’Eixample barceloní. Havia tingut una mare goril·la i va tenir una mare humana. De totes dues en va aprendre - i totes dues les va perdre.
Paradís perdut
Que aquest goril·la hagi estat, a més, entre els goril·les, un goril·la especial – com ho és, entre les bésties, la béstia humana – i que justament l’especificitat d’haver nascut albí l’hagi dut a una vida de reclusió ininterrompudament observada, té a veure amb l’altra gran qüestió: la pèrdua del món propi, justament a causa de la pròpia excepcionalitat; un sentiment que els humans podem viure personalment, però també com a espècie.
Un dia de setembre de l’any seixanta-sis, en uns minuts, el goril·la blanc va perdre-ho tot. Va perdre la família, els companys i la selva de Guinea. Uns caçadors fang el van vendre al senyor Sabater Pi, del zoo de Barcelona. En Floquet no ha estat un animal de zoològic pur, criat en una gàbia, sinó que ha conegut l’hàbitat on estava destinat a viure com a individu de la seva espècie o com a simple descendent de la seva colla. Si tots portem a dintre un paradís perdut, en Floquet, capturat quan ja tenia tres o quatre anys i era, doncs, ben conscient del seu paisatge, ha hagut de dur a dintre, durant tots aquests anys de gàbia tediosa i de visites interminables, el record de la selva perduda.
Ha enyorat aquella selva? No hi ha cap motiu per pensar que no. No estem parlant de qüestions racionals, sinó emocionals. De la mateixa manera que en Floquet va estimar les femelles amb què va compartir el captiveri – la Yuma, la Bimbili i, especialment, la Ndengue -; igual que va patir per la mort de cadascuna d’elles; de la mateixa manera que s’ha defensat de les mirades impertinents i morboses girant-se’ns d’esquena a dintre la gàbia; de la mateixa manera que aquests últims anys s’ha comportat amb les seves nétes com ho esperaríem d’un avi modèlic i humà, en Floquet ha enyorat Guinea.
I és a partir dels sentiments així, íntims, imprecisos i universals, que els humans trobem, entre nosaltres i amb la resta del món, les possibilitats més intenses de la comunicació. Al capdevall, en Floquet també ha representat el consol de constatar que com a espècie no estem del tot sols. D’aquí la força i el valor de la contemplació dels primats i entre els primats la de l’avi Floquet.
( Descobrir Catalunya, novembre del 2003 )
