Trenta, quaranta

L’altre dia vaig fer quaranta anys. A casa em van felicitar molt, vaig rebre algunes trucades i un parell de missatges al mòbil. Un dels missatges no anava firmat i acabava amb la paraula “petons”. Vaig deduir que venia d’una persona femenina i convençuda que amb el seu número de telèfon ja la identificaria. Amb una barreja ben poc original de sentiments de culpa i d’il·lusió, vaig repassar agendes. En tinc de molt antigues i amagades. Cap resultat. Hores. Ella et coneix i se’n recorda del teu aniversari. Ella considera que no li cal identificar-se. Qui deu ser? Què passaria si li truqués? Veu el meu número a la pantalla, potser el meu nom i tot. Contesta.

Hola, Toni!

Hola. Qui ets?

O em pren per sonat o no em felicita mai més.

Si m’hagués felicitat quan vaig fer els trenta-nou, ara sabria qui és. Però l’any passat no vaig rebre ni un trist missatge al mòbil. La quarantena es considera una fita superior a la dels altres aniversaris. Quan fas els quaranta et felicita més gent. Perquè és especial. Et munten una festa sorpresa. Bufes les espelmes, després tot queda a les fosques, després algú encén el llum i tu veus estripada per terra la pell que acabes de canviar per una de nova i de més arrugada.

És mentida! No hi ha cap metamorfosi! Ni m’he tornat més madur i asserenat, ni he començat a ni he deixat de perseguir jovenetes i la gent tampoc s’ha posat de cop a tractar-me de vostè, ni tinc més canes, ni faig més panxa, ni m’ha crescut una barba fins als peus mentre dormia. Estic bàsicament igual. Dec ser l’avorriment en persona.

Amiga que em felicites. No corris tant. El segle XXI no va començar l’any dos mil, va començar l’any següent. La quarantena real comença als quaranta-u. A veure si penses en mi, l’any que ve.

Tinc quaranta anys. A efectes mentals, com si en tingués quinze. No he après res d’important des de llavors. Només sé que no sé més. Tants anys per arribar a aquesta miserable paradoxa.

Potser és la famosa crisi dels quaranta? Amb tanta expectativa de crisi, miro esporuguit al voltant meu. Tot pot ser que em trobi tan de ple a la crisi dels quaranta que ni la sàpiga veure. Va. Desenganya’t. Per això ella t’ha enviat el missatge. Per això la festa sorpresa. No per felicitar. Per compadir.

La crisi dels quaranta. Tan instituïda i falsa com la de l’adolescència. Per no haver de pensar que estem sempre en crisi i que arribem de crisi en crisi fins al clot definitiu. Com si els últims mesos no haguéssim sentit cap economista advertint-nos que la crisi és estructural – una altra bona paradoxa.

Però, qui no ha fet mai càlculs amb l’edat? Quaranta anys. Al mig del camí de la nostra vida de nascuts al segle XX. I qui no ha fet la simetria? Fins als quaranta, aprenentatge; després, ja, la saviesa. I què més.

Ara la vida humana s’ha allargat i potser al XXI tindrem la crisi estipulada als cinquanta. Hi ha qui t’ho diu amb malícia: ara, la crisi, els homes la teniu més cap als cinquanta. Perquè la crisi dels quaranta es considera eminentment mascle. Potser la persona femenina que va enviar-me el missatge no tenia tan bona intenció. Potser en realitat pretenia recordar-me l’aniversari, donar el toc de campana per una crisi que ella s’estalviarà. Deu saber que sóc despistat. Però tampoc ho sóc tant. Potser no va enviar el missatge des del seu mòbil.

( 11 d’abril del 2009, El Punt )

One Response to “Trenta, quaranta”

  1. nuria Says:

    els 40, també és el meu any. Per sort, no tinc temps d’entrar en crisi, ja hi pensaré al desembre, quan els compleixi. Aquesta data es deu haver institucionalitzat, com el dia de la mare o el dia dels enamorats, potser el Corte Inglés és darrera de tot plegat… o les empreses que munten festes i festetes…de tota manera, crec que m’esperaré als 50 per organitzar-me la festa sorpresa, potser tindré més temps, el de prejubilada…

    Per molts anys, doncs, Toni

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant