James M. Cain

L’actual crisi econòmica ha coincidit amb els setanta-cinc anys de El carter sempre truca dues vegades. Vol dir que tenim o som a punt de tenir unes condicions ambientals immillorables per degustar aquesta novel·la de l’època de la depressió americana, quan els feliços anys vint eren encara a la vista.

Al llibre no hi surt cap carter, ni ningú que truqui dos cops. Per força, doncs, acabes buscant un sentit metafòric al títol, un sentit provablement metafísic en una novel·la amb tantes segones oportunitats i tan plena de la implacable justícia moral que James M. Cain devia tenir, com tenen tots els que surten conscientment de la convenció – tan ben representats per H.L. Menckel, gran amic i mentor de Cain.

Si és veritat el que he llegit, el títol ve de la mateixa font argumental de la novel·la. A efectes de lectura, segurament és millor no saber-ne l’origen; però també és veritat que abans que lectors som curiosos, de manera que ho explicaré. A finals dels anys vint, els diaris americans van seguir el judici del cas anomenat de la Dona Tigre – d’aquí, i de la relació que Cain tenia amb el món del lloguer de bésties salvatges a Hollywood deuen surtir els felins que treuen el nas cap al final de la novel·la. El cas de la Dona Tigre va ser diverses vegades primera pàgina en un moment que Cain encara treballava pels diaris. Ruth Snyder era una rossa de trenta-un anys que havia convènçut el seu amant, un venedor de corsés, d’ajudar-la a eliminar el seu marit. Els amants es veien tres cops a la setmana en un hotel. Un dia, després d’una sessió de llit, ella se li va queixar que el marit la pegava. Ell va contestar, com ho faríem tots, que li agradaria matar aquell animal. Ella va preguntar-li si parlava seriosament, i ja hi vam ser. Durant el judici, els diaris devien publicar força fotografies de la tigressa, però la més impactant va ser portada després de l’execució. Ruth Snyder, tan atractiva i amb aquelles cames, acabada de fregir a la cadira elèctrica. La part que afecta el títol és que la dona havia contractat una assegurança de vida pel marit d’amagat seu. Per poder pagar els rebuts sense que el marit en tingués notícia, s’havia posat d’acord amb el carter, de manera que quan havia de pagar avisava tocant dos cops els timbre.

Cain fa part d’una generació d’escriptors californians que Edmund Wilson va batejar l’any quaranta amb el nom de “els nois de l’habitació de darrere.” Ho eren John O’Hara – Edicions de 1984 acaba de publicat d’aquest autor Trobada a Samarra -, William Soroyan i John Steinbeck. Wilson els llegeix com una derivació hollywoodiana de Hemingway, el seu autor de capçalera, però en el sentit dolent de la paraula: els troba limitats, deutors del cinema, sobretot pel que ell anomena “gags de Hollywood”, que vol dir les argúcies i els girs narratius que Sánchez Piñol reivindica sovint per aquí, al mateix temps que recorda que l’efectivitat que tenen està perfectament estudiada a les escoles de guió. Wilson arriba a dir que l’única virtut de Cain respecte el cine és que parla de tot allò que n’”ha estat exclòs per la censura catòlica: sexe, llibertinatge, crim impune, sacrilegi contra l’església.”

A Wilson no li agradava la novel·la negra. En un altre article d’aquella època – Per què la gent llegeix novel·la policíaca? –, l’home es posa a llegir Nero Wolfe, Agata Christie, Dashiell Hammet i algun altre, i conclou que la gent llegeix aquests llibres perquè els tranquil·litza veure-hi que els assassins no són com nosaltres, i que acaben “atrapats per un poder infalible – l’arrogant i omniscient detectiu – que coneix exactament on centrar la culpabilitat”.

L’error menys obvi d’aquesta afirmació és pretendre que la novel·la policíaca dugui a pensar que algú sap “exactament on centrar la culpabilitat”. Avui això no ho sostindria ningú, però em sembla que l’any 44, quan Wilson va escriure l’article, tampoc era una afirmació defensable. A Wilson el perdia un mal que ha estat sempre una gran fuga de cervells: la voluntat de ser taxatiu, definitiu i, si pot ser, una mica escandalós. Obriu qualsevol diari i és ple d’articulistes així, carregats de plapanatisme, que deia Sergi Pàmies, amb la intel·ligència de la immediatesa i la tertúlia radiofònica. És clar que Wilson era un crític, i això és un atenuant, perquè ja ho diu la paraula.

I el cas és que sí, que la maldat dels dos protagonistes de El carter està molt clara, i que això pot tranquil·litzar-nos més enllà de si seran castigats o no, però que sigui clara no vol dir que estigui exactament delimitada. I això fa molt més pertorbador el relat. Perquè són dos assassins, però entre els assassins, fins i tot en els assassins que participen en un mateix assassinat, hi ha gradacions. I la gràcia de El carter és que Frank Chamber és més dolent que Cora Papadakis, és més racional, més conscient, i sempre està un pas més endavant que ella, com si l’esperés i la preveiés. Però, per si fos poc, Chamber és el narrador de la història, de manera que també està un pas més endavant que nosaltres, i és una mica el que passava amb Tony Soprano: la narració deixaria d’interessar-nos si el protagonista no tingués cap atractiu. Per això, més que cap purificació al final, el que volem és que el més dolent de la novel·la se salvi, i no en parlem de la que no ho és tant, tot i haver participat tant com l’altre en el crim.

Ho deixo aquí. Divendres que ve continuaré parlant d’aquesta novel·la i de Cain.

5 Responses to “James M. Cain”

  1. mina. Says:

    Molt interessant. No estic d’acord en que volguem que el més dolent de la novel·la se salvi, i m’espero a divendres per dir res més.

  2. PatrickTwern Says:

    big resource rent a computer

  3. Dennisdit Says:

    Земельный кадастр московской области – Земельный кадастр московской области, Земельный участок 50:12:0080304:0006

  4. NGHoward Says:

    гей порно 2019

  5. Foamrfz Says:

    ???????,??????????! .

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant