Els grans plaers de l’existència humana
Unes flors enormes com arbres, que fan boscos, amb ocells que en realitat són papallones i tàvecs gegants que volen per entre els troncs i les branques, i brillen, i enceguen. El bon temps em porta això al jardí. I quan arriba el capvespre puc mirar cap al cel pacificat i veure el formiguer d’estornells. És l’hora que els escarabats de Sant Joan piquen contra els xiprers i els ratpenats tenen tanta idea de volar com uns draps negres.
Això no ho saben els que es moren joves. Potser el final dels plaers sigui la manera de conformar-nos amb la mort. De jove, res es cansa de ser falaguer. Venim de net i no parem de descobrir plaers nous. És genial, la vida està plena de sorpreses, l’univers és infinit i per voraços que siguem no ens l’acabarem pas. Potser fallaran altres coses, ja se sap, amb l’edat, però el refinament del gust, el descobriment de nous plaers, això ho tindrem sempre garantit, i compensarà. Aprendrem si convé a degustar les senzilleses, les nimietats, un to de veu, el pas de la llum i els dies per la finestra preferida de casa… Ens tornarem persones delicades, si cal. Però s’hauria d’estar molt amargat, s’hauria d’estar malament del cap per no aprofitar la prodigalitat d’aquesta vida.
És una ensarronada de l’optimisme. Pensar-se que a la vida tot suma o acaba sumant. Encara que siguin desgràcies, també sumen, pensàvem. La pèrdua allibera, el dolor enforteix… Bla, bla, bla, perquè no va així. La vida també resta. Descolla els cargols de les rodes del cotxe, les treu i se les endú una per una. Simpàtica com ella sola.
I un dia resulta que la cervesa ja no ens agrada tant. No ho hauríem dit mai. Quedem parats. Com pot ser? El tabac no té cap gràcia. La conversa, la presència mateixa de l’amic Tal ens arriba a molestar. Trobem Papasseït un poeta menor i les dones són totes iguals. El cine és un art realment limitat. La música ja no és intensa, se’n pot prescindir.
Continuem fumant, però és per la nicotina. Bevem, però per l’alcohol. Saludem l’amic Tal per no disgustar-lo i ens les mirem a elles per imperatiu genètic. Ja no anem al cine. No és que Papasseït no ens convenci: amb Shakespeare mateix, no n’hi havia per tant. L’últim disc de Bob Dylan, quina murga. Perquè els plaers no es conformen a desaparèixer. Els seus cadàvers ens persegueixen com ànimes en pena, implorant la restitució.
Quin optimisme no dúiem a dintre quan ens pensàvem que era la vida mateixa que ens treuria aquests plaers! Ens faríem vells i el metge ens prohibiria un dia o altre el tabac i l’alcohol i la sal; el cos i les convencions familiars ens allunyarien de les dones; la vista, les cames, la degeneració de les cèl·lules cerebrals no ens deixarien llegir o anar al cine; l’oïda fallaria, hauríem de sentir la música tant de lluny que no valdria la pena. Lluitaríem fins al final i desistiríem vençuts. Però vés per on, no va així. Què més voldríem. La vida és molt més retorçada. Ens ho treu quan semblava impossible, però el pitjor de tot és que ens encarrega a nosaltres mateixos que fem la feina bruta. Sí que hi ha un goril·la amb una espasa de foc a la porta de la discoteca, i tant, però és que quan ens hi acostem resulta que el goril·la és la nostra mateixa persona.
Algú que m’expliqui amb què es compensa això.
Quina vida més vida, la vida. Em pregunto què deu ser més trist, si morir-se amb voluntat de viure o amb voluntat de morir.
( 30 de juny del 2009, El Punt )
Juny 4th, 2009 at 9:11 pm
Ets un home avançat al teu temps, Toni: 30 de juny del 2009.