Camilo i Tomatito
Rodat, Spain again ateny unes alçades que només poden donar-se en públic. A Sant Feliu de Guíxols, Camilo i Tomatito van tenir una arrencada brutal, amb un Libertango que va posar les cartes sobre la taula i va clavar el públic a la cadira. Del rítme de Piazzola van introduir-se a les entranyes de El día que me quieras: llavors el que vam tenir va ser la rendició absoluta de l’auditori. Durant l’hora i mitja que, amb els bisos, va durar el concert, l’admiració i l’entusiasme ja només podien acabar amb tothom dret, aplaudint, cridant bravos i picant de peus.
Són dos músics que s’han trobat. El jazz parteix de la proximitat i la intimitat amb l’audiència, i aquests dos la deixen amb el cor suspès. Les fulles dels arbres aguantaven la respiració. Cadascun té una comunió total amb cada àtom de l’instrument, que utilitzen com un tot en una confluència cap a l’altre tan completa que al final les cordes de la guitarra són les del piano i les cordes del piano són les de guitarra, i és com si Tomatito seiés al teclat i Camilo toqués la guitarra i a l’escenari hi hagués un sol músic i un sol instrument. Comunió amb l’instrument, comunió amb l’altre músic i comunió amb l’auditori des del primer moment.
Camilo és extrovertit, Tomatito és interior i jondo. Per això és Camilo qui agafa el micro i explica d’on surt Spain again: feia sis o set anys que no tocaven junts; el juliol de l’any passat, a La Haya, van tenir una trobada improvitzada; en dues hores d’assaig, van muntar l’espectacle. S’ho van passar tan bé, diu, que van decidir fer la continuació de Spain.
Per saber que s’ho passen bé, nomé cal veure l’intercanvi d’energies. Piazzola se’ls ajusta com un guant, “nos encanta su pasión y su profundidad”; en treuen una música sofisticada i abstracta, diferent de cap altra.
Tomatito és circumspecte i semimístic, capaç de donar la paraula sense disminuir-se ni un pèl. Qui sap si algú que no hagués acompanyat des dels quinze anys a Camaron podria sostenir una conversa de tu a tu i amb guitarra amb aquest pianista descomunal, refinat i clàssic que és Camilo, d’un virtuosisme metafísic potent, huracanat, epilèptic; amb aquesta màquina. L’un ha hagut de desmentir la força gravitatòria del geni; l’altre ha hagut de desmentir l’academicisme. Deslligats, ofereixen tanta llibertat que en els ràpids és com si el torbellí de Camilo hagués foradar el terra i desaparèixer. En els lents, sembla que Tomatito i Camilo i guitarra i piano se n’aniran volant cap al cel. El resum del concert van donar-lo ells mateixos amb aquestes paraules: “Encantados de brindarles nuestra música y nuestro corazón.”
( Festival de la Porta Ferrada, dissabte 5 d’agost del 2006, Spain again. Michael Camilo, piano. Tomatito, guitarra. )
