James M. Cain (i 2)
El comentari de la Mina al post sobre Cain de la setmana passada m’ha fet ballar el cap, però només un segon: volem que el dolent de la pel·lícula acabi malament? Per mi que si de debó volguéssim un càstig pel dolent no llegiríem aquests llibres. En coses així, sempre em ve al cap una observació molt terrible que fa Primo Levi, que és que entendre, comprendre, ja és en certa manera perdonar. Vol dir que som animals més curiosos que justos? Jo no en tinc cap dubte. I em sembla que per això aquestes novel·les – i gosaria dir que un noranta per cent de la literatura que val la pena – ens engrapen. Si la nostra prioritat fos un sentit de la justícia, llavors llegiríem directament manuals detectivescos, maneres d’enganxar un assassí o tractats de psicopatologia, i no veig pas que a les llistes dels més venuts hi dominin, i en canvi sí que hi veig molta novel·la negra. Jo diria que la fascinació per El carter no ens ve de la tranquil·litat de conèixer com li treballa el cervell a Frank Chambers, sinó, tot el contrari, de l’interés que té atansar-se a un comportament que no acabarem d’entendre, per més que volguem. Chambers és l’intent de Cain per entendre aquells assassinats que havia vist al diari. D’una altra manera, seria fer cas a Wilson quan diu que aquestes novel·les ens calmen perquè acaben bé.
Els protagonistes de Cain tenen molt de la saga detectivesca del dinou, de Poe a Conan Doyle, en el sentit que maquinen inversament a com ho fan els altres. Frank Chambers, Walter Huff o Ben Grace, els protagonistes de Cain, no dedueixen a partir d’uns fets, sinó que preveuen un escenari i a partir d’aquí munten el crim. Van a la inversa. I després viuen les mateixes aventures que vivien els detectius del dinou. Però aquesta diferència és clau, perquè entre un Holmes que dedueix què ha passat i un Huff que preveu què passarà resulta que se’ns planteja el tema del determinisme. Un determinisme que després pot fallar, però en què el protagonista creu. Creu quan és més assassí, a la primera part de la novel·la, que és quan ens interessa més.
Sense cap intenció de fer-hi broma, parlant de la seva escola, Zola deia “nosaltres no som pas fatalistes, nosaltres som deterministes.” I havia començat amb una novel·la negra, Terese Raquin, que és justament la història de dos amants que decideixen matar el marit d’ella. “Therése i Laurent són dos animals humans, res més”, diu el pròleg, i també diu que no hauria passat res si no s’haguessin conegut, però que, junts, no podien acabar de cap altra manera. Doncs això és exactament el mateix que planteja El carter. Chambers arriba a la benzinera com un tros de fusta deixat a terra per una onada qualsevol. És un d’aquests hobos, rodamons de la depressió que van d’aquí cap allà i que un dia, sense demanar-ho, s’embarca en un camió de palla, el descobreixen i el fan baixar. “Van veure un peu que sobresortia i van estirar-me cap a fora.” Som a quatre pàgines del “vaig vomitar tot el que duia al pap. Tenia tantes ganes d’aquella dona que el meu estómac no podia ni aguantar el menjar.” I no cal explicar aquí la qüestió ambiental, els condicionants hereditaris i els impulsos sexuals que tant Zola com Cain fan servir per explicar el comportament dels assassins. No estic dient que Cain fos un gran admirador de la novel·la Zola, segurament ni la coneixia, però sí que són dos llibres molt semblants.
Camus, en canvi, no només havia llegit Cain: havia escrit L’estranger amb la lectura de El carter al cap. No en tinc ni idea de filosofia, però trobo interessant com en un moment determinat van congriant-se unes idees. Més endavant vindrà Simenon per reprendre Zola, però, entremig, hi ha l’existencialisme, amarat de novel·la negra i d’un jazz que arribarà fins al Rayuela. Ah, i per aquí també vindrà Cain al nostre país, gràcies als francesos, i Maria Aurèlia Capmany mateixa el traduirà.
Doncs bé, Sartre, que va publicar el seu primer llibre el mateix any que sortia El carter, va escriure, pocs anys més tard, a L’ésser i el no res:
“No recorro, ni puc fer-ho, a cap valor davant del fet que sóc jo qui dóna vida als valors; res em protegeix en contra de mi mateix; escindit del món i de la meva essència pel no res que sóc, he de notar el significat del món i de la meva essència: el decideixo jo, sol, de manera injustificable i sense cap pretext.”
El que Camus té al cap quan escriu L’estranger no és tant l’argument d’un assassinat i confessió, que també, com aquest “sóc jo qui dóna vida als valors”.
Tornem al començament. Per què mata, Chambers? Per diners? Per ella? Són dos motius de pes, però amb això no n’hi ha prou, ni molt menys. No serien motius suficients per un lector normal, de manera que necessitem alguna cosa més. Mirem què diu Walter Huff, el protagonista de Doble indemnització, novel·la que Cain publica només un parell d’anys més tard, i que es desenvolupa d’una manera prou semblant a El carter. Huff és un agent d’assegurances, i explica aquí les seves motivacions pel crim, que naturalment van més enllà dels diners – perquè en aquesta vida els diners no ho són tot, vés.
“Molt bé, jo sóc un agent, doncs. Jo sóc el crupier del joc. Conec tots els trucs (…) Si us sembla una perfecta bogeria que jo volgués matar un home simplement per tenir una bona quantitat de diner, jo us dic que us semblaria menys estrany si us col·loquéssiu en aquest cantó de la taula de joc, en lloc de col·locar-vos al davant. He vist tantes cases cremades, tants cotxes esventrats, tants cadàcers amb un forat blau als polsos, tantes coses horribles que la gent fa per determinar el tomb de la ruleta, que tot plegat ja no té un sentit plenament real per a mi. Si no ho acabeu d’entendre, aneu a Montecarlo o a qualsevol casino, asseieu-vos a la taula i tracteu de mirar l’home que fa girar la bola de vori. Quan l’haureu observat ben bé, pregunteu-vos quin efecte li faríeu si sortíssiu a clavar-vos un tret al cap. potser els seus ulls s’abaixarien, en sentir la detonació, però no seria per esbrinar si sou mort o viu. Seris per verificar si no us havíeu deixat per atzar el vostre diner damunt la taula, que en aquest cas hauria de recollir per lliurar als vostres successors. Ah, no, ell no s’inquietaria ni una mica. No pas aquest xicot, de veres.”
L’ésser i el no res, és a dir, l’ésser i prou, és a dir, la motivació és a l’interior de l’assassí. Per això ha de ser ell mateix que s’expliqui, igual que farà el protagonista de L’estranger.
Que els diners no ho són tot, a El carter s’hi deixa explícitament clar a través d’un dels cops d’efecte de la novel·la, que és el personatge de Katz. Katz és l’advocat que salva Chambers i que renuncia a extorsionar-lo perquè el que per ell compta no són els diners, ni la moral, sinó el seu ofici, i el seu gran premi és haver passat a davant del fiscal, i amb això ja en té prou. Katz és com Chambers, com Huff i com el crupier de la paràbola. En paraules de Sartre, són ells qui donen vida als valors, i és aquí que ens interessen.
No vol dir que després aquests personatges no es redimeixin, al contrari, el desig de redempció té molt de pes a partir d’un cert moment dels arguments de Cain. Que els personatges es redimeixin o no, com a lectors, ens interessa tan poc com saber que la família de Cain era d’origen irlandès, i que ell mateix explicava que d’aquí, del catolicisme, venien les confessions dels seus protagonistes. El que interessa, o el que almenys m’interessa a mi, continua sent l’entrada, les motivacions i la maldat. Jo vull que Chambers continuï viu perquè el vull continuar estudiant. Tot pot ser que jo sigui tan dolent com ell!
Juny 6th, 2009 at 5:52 pm
Ho sento però no em fascina. Em provoca nàusees.
Re, la redempció és l’excusa per fer les tonteries més grosses, seguida de prop per la bogeria –transitòria o no, pre o post occidi: consideri’s Anaïs de Simenon, que va ser l’última que vaig poder suportar, i a partir d’aquesta creu i ratlla. A Anaïs, precisament, la motivació no eren ni els diners ni les banyes. I totes les lectures que se’n poden fer són una punyetera merda fresca, però una línia queda clara per al més ingenu i encara ho salva: després de matar t’hauries de tornar boig, com a mínim.
No dec ser d’eixe món, i si els meus gustos només coincideixen amb els del –em permetràs el mirall estadístic– 10% de la població lectora (p.ex. catalana) d’intel·ligència suficient, ja són un pessic com per sentir-se acompanyat. El cinisme, ni disfressat ni olorar-lo de lluny: n’hi ha prou amb la involuntària dosi habitual.
Des del meu punt de vista [raret], el que proposes (m’)ho tracten “millor” els gòtics, per exemple irlandesos, com Maturin a Melmoth the Wanderer. “Justícia, justícia”.
Parlant d’irlandesos, ahir em vaig acabar de polir Las ovejas de Glennkill, que com a novel·la de gènere m’ha semblat infinitament més interessant que Chandler, Simenon i Cain junts: s’apropa més a Christie i Conan Doyle, sortosament menys “pietosos”.
Els pecadors, llestets, vagos y maleantes, a la foguera: com a mínim a les novel·les, ja que no se’ls pot cremar de viu en viu.