Mamadou Alpha Diaby
L’altre dia vaig dinar en un restaurant barat de polígon industrial. Comparat amb l’últim cop, estava mig buit. Tot el contrari de les places i les cantonades dels barris on viuen els immigrants, cada dia més plenes.
Amb en Matthew Tree busquem una feina per en Mamadou. En Mamadou ha viscut el mateix cicle que molts subsaharians: van començar a la terra, amb l’eufòria constructiva van passar a la indústria i ara intenten tornar a uns camps saturats de mà d’obra. Li dono la paraula i deixo aquí el seu telèfon (649618842) per si algú el pogués ajudar. Tant de bo.
«Sí, home, Toni, és així. Fa un mes i pico que busco feina. Vaig arribar fa vint anys del Senegal. Jo venia sol en avió, vaig venir per Brussel·les perquè no te preguntaven quasi res, i llavores amb el tren cap aquí. Ja tenia un tio aquí.
Llavors havia molt poca immigració, sudamericans quasi cap. Quan he arribat, primer treballava amb un pagès que era muy bona persona, en Josep Carrió. Té molta gent ahora, si no ja agafaria a mi. Collia verdura, tots els dies diari onze hores, faíamos, i dissabte también, i diumenge fins a migdia. Però jo m’agradava molt. A fora et sents libre. Però no guanyes res i a més a més és dur, eh. Si toca sembrar, és fort, eh, tot el cos et fa mal, i llavors jo ja he canviat. Vaig en una fàbrica de roba, la Bresca, a Tordera. Canviava etiquetes de roba que arribava de Xina. I els últims tres anys treballava aluminis a Blanes, la fàbrica Sant Jordi. Havia trenta persones, quan vaig entrar: tres, només, ara. Jo ensamblava portes, col·locava accessoris o tallava ferros a la mida. La fàbrica va molt bé, no es cansa molt, són vuit hores i ja està, cap a casa, i de dilluns a divendres i prou. Però ara ja no pots triar, és que no n’hi ha faena. Ja no hi ha treball d’alumini perquè, on la portes, ara, la porta?
Ara no arriba gent nova. La gent es torna. Jo tinc la dona i tres filles, van al col·legi a les monges. La gran ja tiene ara nou anys. És una mica difícil tornar, perquè los fills serà molt difícil allà. Allà no hi ha faena, Toni. Allà tenemos faena una temporada, per a recollir les verdures. Cadascú sembra un hort, per menjar, i lo guarden. I s’acaba la temporada i ningú treballa, esperen una altra temporada. La gent d’allà no té calés per fer pous perquè reguin com els pagesos aquí.
Els meus fills parlen sarakule, a casa meu. Cada dos anys vaig a Timindalla, tinc el pare, la mare, me gusta molt. Als meus fills, no. Una vegada els vaig dur perquè ho veiessin tot, una setmana al meu pais. Òstia, no li agradava. No li agradava! A l’ascensor, li pregunto: què, anem a Timindalla una altra vegada? I diu: papa, no, no, papa, no, nosaltros aquí, papa, jo no vaig allà, no. Dic: per què? Dice: allí no n’hi ha res! No n’hi ha per jugar! Hahaha! Clar que hi ha per jugar! Però no volen, no. Volen aquí, han nascut aquí.
Menys mal que tinc paro, perquè amb la família, el lloguer, sense paro… La meva dona fa limpieza en una guarderia, una hora o dues hores al dia. Sí, home, Toni, és així. No sé si n’hi haurà sort, perquè és que no hi ha faena, jo estic mirant fàbriques i estan tancant. Lo veig molt complicat. Moltes vegades estic al carrer, estic preocupat, no estic acostumat, jo vull treballar, treballar, treballar. Me’n vaig anar un dia a Lloret i Blanes, vaig apuntar currículums però és que no truquen, perquè hi ha molta gent. Tinc carnet de conduir toro, parlo francès una mica, però és molt difícil, Toni, no hi ha faena.»
Juny 8th, 2009 at 9:33 pm
malauradament, el Maresme (i la resta del país) és ple de gent en situació molt desesperada, familiars i amics que ens fan patir molt, quins temps ens esperen?