La música la posen uns altres

Era a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, per aquesta època de l’any, quan fa bon temps. Hi havia una finestra del despatx oberta i se sentia la música barroca d’uns altaveus del convent de Sant Domènec. Vaig dir al professor: esteu bé, aquí, sempre hi ha música, i ell em va contestar que sí, però que la música, perquè t’agradi, te l’has de posar tu mateix.

Aquest record m’ha fet concloure que de jove jo tenia menys desig de llibertat que avui. Deu ser dels pocs desitjos que creixen amb el temps, la fúria de la llibertat.

El desig d’expansió pot dur a dues reaccions. L’una és l’aventura i el vol, l’altra és la conservació i la vigilància obsessiva de la muralla que protegeix aquesta llibertat. Hi ha el fugitiu i hi ha el guardià. Jo de moment sóc d’aquests últims, un gos perdiguer que ensuma aquí i allà buscant cadàvers però que ni pensa a deixar l’amo.

No sé si la fugida és més adulta que la conservació, o si és al contrari. Tries un camí, et perds l’altre i la recança es torna inevitablement emprenyada.

A L’art de la fuga, Narcís Comadira posava Leopardi, Tolstoi, Ferrater i Vinyoli com a exemples de fugida, i després deia que

Cal acceptar el destí, cal esmolar el llenguatge
i morir-se bastint el cristall pur
de la fuga que ens toca, cap a dins de nosaltres,
una fuga
en què les veus cantin contínuament,
i no per cap encàrrec, sinó només per l’urc
que no se’n perdi l’art.

Per l’urc que no se’n perdi l’art… Però és que igualment la fugida no té final, fugir no és anar, ni molt menys arribar enlloc, i l’única que té sentit és la de la mort, i encara si ens prenem seriosament la mort com un misteri. Els exemples d’aquests escriptors que acaben els dies fugint em fan sospitar si no sóc massa jove, encara, si no em queda encara per saber alguna notícia terrible.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant