Sadisme i supermercats

Han pujat els delictes. La gent està esverada. Les sales d’espera dels dispensaris s’han convertit en jutjats i les perruqueries, en carnisseries, es munten judicis sumaríssims, s’executen sentències, s’esquarteren pollastres i es trossegen conills. La cua del supermercat és un reactor atòmic. «Ens ho amaguen», diu una senyora. «No volen que se sàpiga, però això que està passant és espantós.»

Al carrer acaben de robar la cartera a un avi. «A tu no t’ho farien, eh, noi?», m’acusa una altra dona. «Però amb un avi s’hi veuen amb cor! Ah, i que no els toquis, eh? No els toquis, que encara et tancaran a la presó a tu! Et penses que no saben qui són? Però no es poden tocar! Com aquests de la Marta del Castillo!»

Marta del Castillo és aquella noia sevillana que uns amics van matar. Els assassins estan presos, però no confessen on van llençar el cadàver. Cada dia a l’hora de dinar, dues o tres cadenes televisives agafen la morta, la posen a sobre la taula i fan un programa de cuina, cuina de mercat. Connecten en directe amb el riu, la deixalleria, pertot on es busqui el producte. Conviden els germans dels assassins, els avis dels assassins, l’amiga de l’amic de l’amiga del germà de l’assassí, tots a taula. Els pares de la morta, els parents, els amics i el gat.

«Saps què faria, jo?», em continua mirant severament la mateixa senyora. «Un ditet. Un ditet cada dia. Ja veuries si canten. Un ditet cada dia, i cada dia un ditet.» «No cal» diu ara la caixera. «Que els tanquin en una habitació. Sense menjar ni res. Més barat no pot ser.» S’hi afegeix una mosqueta morta: «Oli bullent al cap, jo. Gota a gota.»

Per mi ja poden anar dient. Aquestes bruixes de supermercat només conjuren. El mal s’atura amb més mal, i que em perdonin els cristians. A mi el que denuncien aquestes caníbals no em fa ni fred ni calor. Jo tinc els finestrals de casa oberts de dia i de nit, i la meva única defensa és una gossota vella que no s’aguanta els pets. No serà cap sorpresa el dia que m’entrin a casa. De fet, ho estic esperant. La sorpresa la tindran els lladres, si és veritat el que sento. «Em van obrir les reixes amb un gat. Se’n van endur tres mil euros que tenia a punt per fer un regal», explica ara aquesta, «i joies, abrics, s’ho van endur tot!» Sembla mentida el que arriba a tenir la gent a casa, si no presumeixen. A part de la tele, un ordinador vell i una bicicleta estàtica, a mi només m’hi trobaran llibres, i encara em faran un favor si se’ls emporten.

D’acord, sóc un innocent. Potser em lligaran al llit i em sodomitzaran perquè no els dic on tinc la caixa forta. Potser faig cara de tenir una caixa forta. Però vista la desgraciada història de la humanitat també és un preu que puc pagar: en quaranta anys de vida encara ningú no m’ha tocat ni un pèl.

I no vol dir que no acumuli la radiació de tantes maldats a què estic exposat, o que no em sàpiga greu no poder-me desfogar a la cua del súper com aquestes senyores. La incúria, les plagues de coloms, la mesquinesa diària, la música a tot volum del veí, l’exposició de l’esclavatge sexual a les carreteres, les proclames hipòcrites, la incompetència dels professionals, l’exaltació política del franquisme, els programes sobre Marta del Castillo, el sadisme d’aquestes senyores… És gros que el mal en estat pur em deixi més aviat fred, i que en canvi m’inquieti la maldat en la mirada d’un pobre gos apallissat i mort de gana.

( 13 de juny del 2009, El Punt )

One Response to “Sadisme i supermercats”

  1. Roberta Says:

    Appreciating the time and energy you put into your website and
    detailed information you offer. It’s nice to come across a blog every once in a while
    that isn’t the same out of date rehashed material. Great read!
    I’ve bookmarked your site and I’m including your RSS feeds to my Google account.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant