Andrea Palladio

David Chipperfield, l’arquitecte de la Ciutat de la Justícia de Barcelona, diu, comentant Palladio, que hem estat vivint uns temps de grandiloqüència arquitectònica. Hem aixecat edificis de nou ric, fets per autopromocionar-se (mireu la T1, hi afegiria jo). Palladio tenia una gran rellevància social, diu, s’ajustava a uns interessos comuns i no feia icones.

Pot recolzar-ho el fet que se sàpiga tan poc de la vida personal de l’arquitecte més imitat de la història. Va imitar els antics models clàssics, va prendre com a mestre i guia Vitrubi i la fórmula de les parts que concorden en un tot, mil cinc-cents anys després. I ara que s’estan celebrant els cinc-cents anys del naixement de Palladio, Arata Isozaki, l’arquitecte del Palau Sant Jordi, diu que de la mateixa manera que Palladio al seu moment va estudiar Vitrubi, ell ara estudia Palladio. Dit d’una altra manera, Palladio és tan imprescindible i discret com una baula. Va ser tan copiat al XVIII pels nobles anglesos i els grans terratinents americans, que efectivament van reblar-li la gràcia d’esfumar-se. Si la Casa Blanca, al centre del món, no té una absoluta discreció com a edifici, és perquè no va fer-la directament ell. Palladio, les seves peces, ens envolten per tot arreu, i en cases adossades d’urbanitzacions fetes a corre-cuita encara hi trobem columnes toscanes de sèrie que aguanten pèrgoles malgirbades.

Palladio treballa en el moment que els nobles venecians s’emporten terra endins el bon gust i la civilització de la capital del comerç. Es fan aquestes vil·les serenes, discretes per fora i que deixen per dintre la coloraina i l’exuberància. Exteriorment són austeres, greus i pageses, lligades al Veneto com les masies al nostre país. L’arquitecte desapareix gràcies als motius reiterats, la combinació d’unes mateixes estructures, la simetria hipnòtica i la frase famosa del seu Segon Llibre d’Arquitectura: «que la ciutat no sigui diferent d’una gran casa, ni la casa, d’una ciutat petita.» En cada vil·la hi havia una ciutat, com passava a les vil·les romanes. L’arquitectura havia de confondre’s amb el paisatge, a camp i a ciutat, perquè l’arquitectura, com totes les arts, era una imitació de la naturalesa, era camuflatge pur.

I així de naturalment va imitar el panteó per la Villa Rotonda, o, al final de tot de la seva vida, va traslladar el model dels teatres romans al Teatro Olimpico, la màxima manifestació d’aquest desaparèixer. Si les cases s’abocaven a través de finestrals i porxos acolumnats a la llum de fora, al teatre s’aboca al forat negre de l’escenari, cap al rovell de l’ou de l’edifici mateix.

Com se’n surt és la qüestió. Com s’ho arregla perquè la racionalitat no sigui matemàtica ni cantelluda, ni cap dels angles agressiu, i que la perfecció no sigui despectiva. Les simetries no tenen la falsedat del calidoscopi, la regularitat no és gasiva, és generosa. Aquest és un altre misteri, com en són d’acollidors aquests edificis, que sembla que ens esperin. Deu ser per aquestes mesures al punt just d’eixamplament, que respiren com volen però que mai són balderes. Per la rodonesa d’unes columnes que ni tan sols són d’una peça sinó que estan fetes de maons, la dolçor de les cúpules, l’amplitud espiritual de l’espai, la calma clàssica, l’humanisme que fa desaparèixer l’home justament perquè és l’home en ell mateix, en el millor de si mateix, que està posat per tot arreu, i llavors ni el veiem.

( 20 de juny del 2008, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant