El nostre Pla Be

El Punt ja ens va avisar al febrer que ens preparéssim. Cada obra que els ajuntaments farien a càrrec del Plan E hauria d’anar senyalitzada amb un cartellàs metàl·lic de tres metres d’alt per quatre d’ample, sobre unes potes de com a mínim dos metres.

En aquell moment no vam fer-ne gaire cabal, i ara ens vénen de nou tots aquests cartells del Plan E posats al mig del pas a les voreres o robant als nens i als vells l’espai i el sol en parcs i places. N’hi ha a les rotondes i a les cantonades. Els carrers tallats, la pols, la calor i els sorolls inevitables era poc, faltava aquesta grolleria dels cartells. Què volem, són els amos. Els carrers són seus. Cada quatre dies els empaperen amb fotos seves o amb aquelles màscares horribles de Berlusconi, Aznar i Bush de l’ultima campanya, que ja va ser el súmum. No ens estalvien ni un dit de brutícia.

Del Plan E Plan Español para el Estímulo de la Economía y el Empleo – cinc es majúscules,  quina meravella -, m’ha quedat clara la part de la contractació de personal i el merescut suport a les empreses constructores. Però més enllà d’això costa una mica de creure que la millor idea per estimular una economia sigui plantar cartells  i renovar voreres.

Ha estat bé que aquests milers de cartells ja estiguessin posats quan dimarts el conseller Castells va fer públic que la Generalitat reduirà les despeses pel que queda d’any de nou-cents milions d’euros, “que ens ajudaran que aquest any el poguem passar d’una forma relativament raonable”, i que serviran “per donar exemple.” Per donar exemple es reduiran obres segur que més productives que renovar les voreres, i no es contractarà personal nou. Un gran exemple per les empreses.

Però no tot han estat cartells i voreres, els últims mesos. Hi ha hagut més bones notícies per l’economia. A alguns carrers de casa meva, per exemple, hi han obert un Rapid Cash. Hi pots dur l’anell que va deixar-te el pare, l’ordinador del nen, les arrecades de l’àvia, el colleret de la dona o el rellotge d’or del veí. Convé que tot tingui un gran valor sentimental que es correspongui amb la manera que t’ho pagaran.

La proliferació de cases de Rapid Cash podria ser una solució. Imaginem-nos per un moment que el nou finançament no fos res de l’altre món. No té perquè passar, eh? Però suposem per un moment que a Madrid es quedessin la pasta. Arribaria un moment que amb l’estalvi no n’hi hauria prou. Què podria vendre’s, llavors, la Geneneralitat? Radars no en sobra ni un. Dossiers? El blog de l’Iceta? En Ramon Pellicer, en Josep Cuní? L’ànima no la tenim en les millors condicions.

Els cartells, aquí, se sol trigar a treure’ls. L’altre dia encara en vaig veure un del Mil·lenari de Catalunya (1991). Jo m’imagino que després del que han costat – 1850 euros cada cartell, set milions d’euros només a Catalunya – i amb tantes es i tanta vermellor, no hi haurà cap pressa per treure aquests cartells del Plan E. La idea és aquesta. Aprofitar-se’n, de nit si convé, amb la col·laboració anònima dels ciutadans caritatius. Alguna cosa en donaran com a ferralla.

Fa dies que passo per davant d’un d’aquests cartells, retocat a la catalana: amb quatre folis enganxats a baix de tot, de mala manera, amb cinta adhesiva, escrits a mà amb retolador, que amb el sol i la pluja han anat quedant descolorits i que aviat ja no es veuran. Encara s’hi llegeix “Menys rètols de Madrid: torneu-nos les peles.” Ningú s’ha molestat ni a arrencar els folis.

( El Punt, 27 de juny del 2009 )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant