Mort de Porcel
“Reflectien, sense poder evitar-ho, la grandesa material del país al qual pertanyien” ( Connolly parlant de Kipling, Conrad, Wells i alguns altres. )
Quan van dir-me que Baltasar Porcel s’havia mort em van trobar pensant en l’última “Enquesta d’usos lingüístics de la població”, que avisa que el català ja només és la llengua del trenta-cinc per cent dels que vivim aquí. O sigui que l’estroncament de l’escriptor va trobar-me ben preparat, però així i em tot va coure. Les morts dels creatius són més inesperades, són contradictòries, o sigui doblement potents.
Els últims anys Porcel solia remarcar que el moll de l’os de l’escriptor és la llengua. Engegava a passeig la independència dels catalans si la independència era al preu de perdre la llengua. Sempre s’han d’anar repetint les evidències: no hi ha cap més independència que la del pensament, i el pensament, perquè tingui un sentit, funciona amb paraules. Això podria - podria - fer pensar una mica a tots aquests que van dient que els catalans som cada dia més independentistes.
Es pot justificar l’enquesta com es vulgui i es pot valorar el resultat “molt positivament”, com ha fet el secretari de Política Lingüística, sense li caigués cap llamp a sobre ni l’atropellés immediatament un camió. Però això la feia una notícia pitjor que la mort de Porcel, perquè en principi l’enquesta hauria hagut de plantejar un problema, i no la fatalitat d’un decés. Però el problema ja no és un problema, el polític ha fet la seva feina i amb el joc de mans de sempre ens ha canviat el problema: au, vinga, allau de burros rebatent-li aquest “molt positivament”.
Es va morir Moncada i ara s’ha mort Porcel. Per mi que els maten. Quants escriptors li queden, al català? Tres? Quatre? I de prosistes? Dos? Un? Porcel enllaçava amb Pla perquè es movia en un món referencial d’aquí, que aglutinava en articles i llibres de no ficció. Encara era fruit de l’onada d’abans de la guerra, de la recuperació, del tirar endavant i no quedar-se a la defensiva. El terrible és quan les batalles ja ni es plantegen. D’un món en descomposició que s’hagi de valorar “molt positivament” no en sortiran ni Difunts sota els ametllers en flor ni El cor del senglar.
Dic Pla encara que, tot i els grans altibaixos, Porcel era més individualista, era més proper en això a Rodoreda – però no tan radical com ella.
Els tòpics de l’obituari anecdòtic i personal els deixo per un altre dia, si m’hi decideixo, que ja ho veurem.
* * *
Addenda que valgui d’agraïment al treball de Porcel.
Un dels acudits més suats i reiterats pel nacionalisme català és allò que l’endemà d’una derrota, els catalans van anar a treballar com si res. Mare de Déu, quina broma. No seria estrany que s’ho hagués inventat Jordi Pujol, que en calar-se el país no va tenir rival. Va clavar-la. L’endemà d’una derrota, els catalans, poble treballador… Molt positivament! Perquè hi ha una cosa encara més patètica que no poder vanagloriar-se de res, que és rebaixar-se a acceptar que t’elogiïn els defectes. Mare meva. I tot això sense la independència.
Juliol 3rd, 2009 at 9:16 am
Totalment d’acord. La llengua és el moll de tot plegat…