Miopia
Molt de tant en tant, em trec les ulleres i deixo reposar la vista. Els objectes es barregen, la llum s’eixampla i els colors es confonen, tota l’agressivitat desapareix i es desfan els contorns. És agradable. Sents la indefensió confiada d’un nen de bolquers.
De tant en tant, algú m’aconsella que m’operi de la miopia. Ni me l’escolto, perquè no vull perdre aquests instants de llum dispersa i d’invalidesa amb què començo cada dia, els pocs segons que trigo a estirar el braç i agafar les ulleres de la tauleta de nit. Però no és només això. M’espanta que una operació de miopia em pogués fer perdre matís visual a canvi d’una certa comoditat física. La homogeneïtzació sempre rebaixa. Em fa por que operat de la vista no em trobés com aquestes dones que s’operen els nas i els pits i després es troben que nas i pits han acabat de perdre la poca gràcia que tenien. Amb lents de contacte i ulleres ja faig, i em permeten tornar al meu estat natural, que és trist però genuí.
La miopia no rebaixa els plaers de la llum. La llum sobre la tinta gravada en aquest full de diari, per exemple. L’ull és molt viu i l’afinació només és una de les qualitats de la mirada. El món de la mirada és subtil i ple d’íntimitats. Com el gust o l’oïda, com les nostres millors qualitats, no són compartibles. No en tenim ni idea de què veuen o senten els altres. Per això tenir dos ulls és una sort, perquè ens permet fer jocs comparatius. Ni els dos ulls d’una mateixa persona s’hi veuen igual. Amb l’ull esquerre hi veig més clar que amb el dret.
Les últimes ulleres que vaig fer-me, les que em poso per estar a casa, són d’una mena de plàstic. Me les vaig comprar perquè no pesen gens, és com si no les portessis. Però al cap d’un parell d’anys he començat a notar que el món s’enmarronia. Un dia me les vaig treure i vaig acostar-les a un full blanc. Vaig descobrir que les lents s’havien ataronjat, com passa amb els plàstics. Vaig recuperar les ulleres antigues, pesades però amb l’oxigenació i la claretat incorruptible del vidre.
Tinc sis graus i mig de miopia en un ull i sis graus pelats a l’altre. Els miops no ens hi veiem de lluny, però la visió que tenim de prop és implacable. L’únic hàndicap és quan nedo a sota aigua. M’haig de posar ulleres de submarinista per no perdre les lents de contacte i m’agradaria saber com es veu el fons marí directament a través de l’aigua quan es té bona vista. M’imagino que deu de ser semblant al que veig jo sense ulleres graduades a fora de l’aigua. És l’únic. Per la resta, em poso les lents i les ulleres de submarinista, i tot va de primera. L’altre dia, nedant panxa enlaire, vaig estar contemplant des de sota aigua les espurnes que feia la pluja caient sobre mar.
Arribats fins aquí, el lector d’El Punt es preguntarà si aquesta setmana catastròfica per la nostra cultura – hem sabut que ja només un trenta-cinc per cent dels catalans té per llengua habitual la catalana i s’ha mort Baltasar Porcel –, si aquesta setmana es mereixia un article com aquest, deslligat del moment i amb unes bones vistes al propi melic. També m’ho pregunto jo. Però em sembla que treure’s de tant en tant les ulleres i fer-se conscient de la migradesa de l’ull relaxa i conforta. Ets un miserable desgraciat i impedit que deu mil anys enrere hauria durat tres minuts. Ja ho sé. Gràcies a Déu, els temps han canviat. Més val no perdre la consciència de les nostres febleses, o no es tornaran avantatges.
( 4 de juliol del 2009, El Punt )
